ENTRELLUM

Amb la son trastocada. Miro tres rellotges alhora. Amb ganes de tornar a casa. Els 23 dies mexicans fineixen amb un regust picant i agredolç. Cada viatge em confirma que la destinació definitiva té forma de cor. El cor és el que ens salva del naufragi vital. No pas la supèrbia o l'ambició.  Potser no hi haurà una "destinació definitiva". Potser el cor sigui només una metàfora. Potser em cansaré de viatjar... En la solitud confortable d'una habitació d'hotel, em pregunto si val la pena continuar amb aquesta dèria de "veure món". La bellesa sempre val la pena. La misèria deprimeix. CDMX és la creació humana més manicomial que he vist mai. La cosa més lletja i més insostenible. És l'apoteosi més horripilant de la idea de ciutat. És un infern literal.  Tanques els ulls i ets a Cap Ras, a la Cala Bramant, contemplant la sortida del sol o la lluna plena sobre el mar. La bellesa sempre val la pena. L'amor també, malgrat la seva fragilitat. Que sigui frà...

Em desperto amb males notícies de Catalunya. Tres dies de cerimònia de la confusió (després del nyap de la declaració de divendres passat) per acabar rendits i desarmats, submissos i enculats com sempre. El Dia de la Desfeta. De què serveixen totes les batalles guanyades si al final perdem la guerra? El mite del poder del poble...  No hi ha res més important que la llibertat. Ni tan sols l'amor, perquè si no ets lliure no pots estimar de debò, allò serà dependència o coses pitjors, però mai amor veritable. La llibertat no és solament la condició sine qua non de l'amor, sinó la condició bàsica d'una existència humana que mereixi aquest nom: humana, és a dir, digna i respectable. I el que val per als individus també val per als pobles. Al capdavall, només sóc responsable de la meva llibertat individual, per la qual he lluitat i lluitaré sempre, arriscant la vida si fa falta. El meu dret a decidir és inalienable. Faig amb la meva vida allò que vull, fins i tot quan m'equiv...

Penúltima nit mexicana. Passejo lentament entre la gentada que s'aplega al Zócalo de Puebla, davant la catedral. Viuen amb intensitat el preludi del Dia de Muertos, la festivitat més important d'aquest país. Molta gent va disfressada a l'estil Halloween, amb carotes terrorífiques. La mort és un espectacle que no fa por. Cal ridiculitzar-la. El primer de novembre, tots aniran a passar el dia al cementiri, dinaran i ballaran sobre les làpides. És la festa dels vius que no obliden els morts.  Passejo i observo sense jutjar. Simplement això: observar sense jutjar. És la cosa més difícil del món. M'ha costat anys arribar-hi, i reconec que sovint no me'n surto. Quan ets un estrany estranger, els llocs, els costums, les persones, només poden ser compreses a partir dels teus particulars paràmetres, però això és fer trampa. No és comparable una cultura amb una altra, com tampoc és comparable una persona amb una altra. Comparar és jutjar. Per tant, el més sensat és deixar-se ...

El dia que vaig marxar de casa no sabia exactament on anava, la incertesa era gairebé absoluta, però hi havia una profunda certesa: qualsevol cosa era millor que romandre. L’horitzó sempre serà l’horitzó. Pobres de nosaltres, si desapareix l’horitzó. La llibertat és aquesta fam i aquesta set d’horitzó, la superació de la por quan et trobes fora de la gàbia, a l’altra banda de la zona de confort, al caire de l’abisme, avançant en equilibri inestable cap al futur. La llibertat no és un saber ni una seguretat, sinó un voler i un coratge . La llibertat és crear allò que encara no existeix, crear-te i recrear-te més enllà del que ets.  (I tot això val per a Catalunya)

M'acabo d'afaitar. A l'agost vaig decidir que no em tallaria ni els cabells ni la barba fins que no fóssim independents. Avui s'ha declarat la independència i he tornat a agafar la Gillete. Quin gust, renoi. Llàstima que la festa m'ha enxampat a 9.000 km, viatjant per Mèxic. Aterraré a la República CAT el dia 1 de novembre. Quines ganes!  Podria comentar mil aspectes de l'envitricollada peripècia que ens ha menat fins aquí, però no fa falta. Lo important és que ja hi som, hem aconseguit l'objectiu. Sé que, a partir d'ara, les coses no seran fàcils. Hem abandonat la zona de comfort i aspirem a crear plegats un estat nou de trinca. No patiu, que ens aniran reconeixent. Primer ens ho hem de creure nosaltres, ser creïbles i actuar amb fermesa, mitjançant fets consumats. Es tracta d'una conquesta, d'un camí ple de coratge i convicció.  Hem fet el pas més difícil. Congratulem-nos. Som feliços i estem units. La resta l'haurem de treballar cada dia, ...

Avui he fet quilòmetres seguint la 185 des del Pacífic fins a l'Atlàntic, rumb a Veracruz, on no he arribat. Dormiré a Acayucan. Hauria de parlar del que ha passat a Catalunya? M'ho estalvio. He estat tot el dia pendent de les notícies, clar. Però millor m'espero a demà.  Toca fer llista de coses típiques de Mèxic. Com sempre, ni és exhaustiva ni tampoc definitiva. Són curiositats que m'han cridat l'atenció i en deixo constància. Som-hi: 1- La xarxa de carreteres i (presumptes) autopistes és nefasta. Hi ha dos imponderables que apareixen dia rere dia, absolutament inesquivables: els "reductors" i els forats. Arriben a ser odiables. A més, hi ha força trams de carretera en obres pels ensorraments de la calçada. Mai et pots confiar. Conduir en aquest país és una contínua carrera d'obstacles. 2-  La perspectiva general del país que he vist deixa dues certeses: la majoria del territori és encara selvàtic i la majoria de la població indígena.  3- Al mexican...

Fa dies que tot el que veig és un déjà vu de Rapa Nui. Per a mi va suposar un gran impacte descobrir que a l’illa més aïllada del planeta les condicions de vida no tenien res a veure amb el que jo havia conegut durant 45 anys de la meva existència de burgès europeu al primer món. Era maig de 2009. Més tard he anat coneixent nous països. De Sud-amèrica, per exemple, he  explorat sobretot Xile, Brasil, i ara Mèxic. Cerco indrets on predomini la senzillesa, racons que encara no hagin estat massa contaminats pel progrés occidental i el turisme. Cada cop és més difícil trobar-los. M’inclino per la natura verge i els indígenes. Detesto les ciutats. La meva part més “wild” s’imposa sobre la part urbanita i domesticada. Sóc un salvatge amb Visa i Master Card. Gauguin és el meu ídol. Anava per la carretera 200 (de Puerto Escondido a Salina Cruz, seguint la costa oaxaquenya) quan he vist un cartell que deia: Bahía de San Agustín 13 km.  El camí era de terra i he dubtat una mica. No em...

Des de l'hamaca de la terrassa d'un bungalou de La Loma Linda, a Zipolite ("la platja dels morts"), observo com un picot (carpintero chejé) menja els fruits d'una palmera. L'ocell té un cant estrident i llueix taques de color vermell i groc al cap, i a les ales té ratlles blanques i negres (estil zebra).   El Pacífic fa respecte amb les seves onades gegants que aprofiten el surfistes, no pas avui, perquè el cel és ben fosc i amenaça tempesta. La costa oaxaquenya té fama de remota i verge. Zipolite, en concret, és un paradís hippie i té l'única platja nudista reconeguda oficialment a Mèxic.  He vist gent rarota i molta pudor de porro. La diferència entre els indígenes i els estrangers és tan bèstia que els segons semblen extraterrestres. He ensopegat amb una colla que devien sortir de fer meditació o ioga, la majoria dels quals joves, i caminaven esmaperduts, entotsolats, en silenci... No estic gaire catòlic. He passat una mala nit. La culpa va ser del sopa...

Després de gaudir de la muntanya a la Huasteca Potosina, volia conèixer Oaxaca i arribar fins al Pacífic. Mèxic és gran i divers. En aquest viatge cerco sobretot els contrastos, conscient que no puc abarcar-ho tot. Mai ho abarques tot. El que tens són retalls, percepcions, anècdotes... He pres l'esmorzar massa tard i, per això, he trigat una hora per a poder sortir de l'embús de trànsit del centre d'Oaxaca. Putes ciutats. He enfilat la 130 camí de Puerto Escondido. M'esperaven gairebé 300 km d'una carretera infernal. Quina odissea. Hi he esmerçat 6 hores i mitja!  Mira que he fet centenars de milers de quilòmetres a la meva vida, per països de tota mena, però res com la bogeria d'avui. Ho recordaré sempre.  La primera característica de les carreteres mexicanes és que, quan arribes a una zona habitada (ni que sigui només dues cabanyes) et trobes amb un pegot enorme en forma de cordillera de ciment o asfalt. Has de frenar en sec si vols travessar l'obstacle se...

Com més lluny estic de casa, més m’adono que no hi ha casa, que les arrels han esdevingut ales i que el cos és volàtil com els somnis de l’ànima. I tanmateix enyoro les albades de Cap Ras i trobo a faltar els petons dolcíssims dels teus llavis. Perquè el cor no aconsegueix dissoldre’s enmig del corrent impetuós de les coses alienes.