ENTRELLUM

Ella llegeix Murakami a l’hamaca. El cel ennuvolat. Esperem que ens portin l’esmorzar. Anirem a fer la volta a l’illa en barca.  Hi ha moltes granotes. De vegades canten al jardí i de vegades, desvergonyides, es fiquen dins de casa, preferentment a la cuina o a la dutxa.  Hibiscus vermells, taronges, roses, grocs, blancs, destaquen sobre la verdor selvàtica. El mar avui canta blues, és la ressaca de la festa de Yemayà.  Ella llegeix Murakami a l’hamaca. L’amor té gust de maracujá.

Recollim petxines i dòlars de mar, en fem collarets que oferim a Yemayà, avui és la seva festa, flors i escuma, blanques ofrenes, els núvols fugiren horitzó enllà... L’oceà és una pàtria que no s’acaba mai, com el vent que pentina les palmeres i empeny els velers pels camins de corall... Ella és el regal. Aparegué un bon dia amb la motxilla a l’esquena i reapareix cada matí quan obro els ulls, com una sirena entre les aigües, amb la mirada salada, vestida d’escates, etèria i radiant... Ella és el regal. Odôyá Yemanjá! Avui floreix el mar.

Ella escriu:  Se sentir como parte de todo, uma fusão sem começo e nem fim, conexões sutis, viva e inteira. Uma gratidão imensa pelo aquí e agora. Todo flui ... Avui és el seu aniversari, dia de Yemayà, la deessa ioruba del mar, l’Afrodita afro-brasilera. Ens vestirem de blanc i anirem a oferir-li flors blanques. Seguirem les barques mar endins i farem el bany ritual... Ella és la sirena que canta sobre els esculls quan la marea baixa, cançons que parlen d’amor... Ella és flor delicada, somni tangible, escuma que embolcalla les hores placidíssimes... Caminem per la platja fins a la punta remota on el riu es fon amb el mar, entre palmeres i crancs, en el deliri interminable dels llavis que no saben, que no poden deixar de besar... Avui és el seu aniversari. Parabéns! Per molts anys!

Aeroport de Salvador. Un taxi ens trasllada al ferri que travessa la Baia de Todos os Santos fins a l’Ilha d’Itaparica. A Vera Cruz agafem un altre taxi fins a Valença. Allà embarquem en una lanxa ràpida que ressegueix el Rio Grande i ens deixa al port de Velha Boipeba. 20 minuts caminant per la platja de Boca da Barra fins a la pousada. Un noi ens porta les maletes en un carretó que empeny sobre la sorra. Total, unes 5 hores de viatge per arribar a Dendê Loft. Som al paradís.   El bungalou de fusta està completament integrat dins la vegetació exuberant: palmeres cocoteres, palmeres dendê, hibiscus gegants, goiabeiras, bananeres... Vistes al mar des del llit, la platja a 50 metres. A la terrassa: la cuina, l’hamaca, una tauleta i un sofà chill-out. El vent de l’Atlàntic fa dansar les fulles dels arbres i les teles mosquiteres. L’energia del lloc és increïble. A Boipeba no hi ha cotxes. Barques, motos, bicicletes i uns tractors amb remolc que fan d’autobusos. Pocs turistes. Ens h...

La diferència principal entre viatjar sol i viatjar acompanyat és que quan viatges sol escrius més, molt més.  El fet de tenir una persona al teu costat, haver de conversar i compartir experiències, t’absorbeix de tal manera que no tens temps ni esma per a sentir i expressar les coses per tu mateix. Això no vol dir que no sigui gratificant gaudir d’una bona companyia.  Els millors viatges de la meva vida han sigut aventures solitàries. Parlo dels Caminos de Santiago, de Rapa Nui, del Cap Nord... Per descomptat que, en aquests viatges, trobes persones amb les quals establir feed-back, però solen ser intercanvis ocasionals. En el fons, estàs sol, tu i el camí, tu i la teva vivència intransferible.  M’encanta anar sol pel món, a la meva bola. M’encanta tenir la possibilitat de compartir moments o fragments del meu viatge amb altres persones. També m’encanta poder estar les 24 hores amb la mateixa persona, descobrint coses plegats, amb el risc que suposa la convivència intens...

Si alguna cosa crida l’atenció de la gastronomia brasilera és la gran varietat de fruites que pots trobar. Les natives són força desconegudes fins i tot per als brasilers. De moltes en fan sucos els quals, juntament amb l’aigua de coco i el caldo de cana, són una beguda d’allò més sana perquè són liquades al mateix moment amb la polpa inclosa. A continuació teniu la llista de fruites més comuns (no les he tastades totes, però sí algunes): Abacaxí, açaí, araçá, araticum, ameixa, babaçu, bacupari, buriti, cabeludinha, cagaita, cajá, cajú, cambucá, cambuci, carambola, cupuaçu, goiaba, graviola, grumixama, guabijú, guabiroba, iná, ingá, jabuticaba, jatobá, jenipapo, macaúba, mandacara, mangaba, maracujá, pequi, pitanga, pitomba, sapucaia, serigela, tamarindo, umbu, uvaia...   La llista completa abasta 312 fruites:  https://tudosobreplantas.wordpress.com/2009/05/20/lista-com-todas-as-frutas-brasileiras/

Retrobo Stefan Zweig. Hi ha un monument que el recorda a prop de la Praia do Porto da Barra, més avall del Fort de Santa Maria. És un monòlit amb la seva cara i una explicació.  L’intel.lectual jueu d’origen austríac va acabar el seu exili en aquestes terres, i està enterrat a Petrópolis, on es va suïcidar el 22-2-1942 juntament amb la seva dona Lotte mitjançant una sobredosi de Veronal.  A la declaració que va deixar escrita diu: "Trobo que és millor acabar en un bon moment i dempeus una vida en la qual la tasca intel·lectual ha significat el gaudi més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra" Per a ell, Brasil seria lo més semblant al paradís i (traduint el títol d’un seu llibre) una terra de futur. El futur que Europa havia sacrificat amb el nazisme.  Les dues coses més sagrades: el pensament i la llibertat, unides en aquest lliurepensador el qual, malgrat el seu obligat nomadisme desarrelat ( heimatlosen Wanderns ), aconsegueix esdevenir un far que ...

Descobreixo que a Salvador també hi ha una església dedicada a la Verge de Montserrat. Es tracta de Nossa Senhora de Monte Serrat, a la punta de Humaitá, molt a prop de la Basília do Senhor de Bonfim, un indret estratègicament situat a l’entrada de la Baia de Todos os Santos.  Quan hi arribo està tancada. Pregunto a un home amb barba blanca que té aspecte de homeless si sap quan l’obren. Es diu Mourinho, sempre ha viscut aquí, és el guardià del lloc. M’indica amb qui he de parlar si vull que m’obrin l’església. Ho aconsegueixo. La imatge no és moreneta, sinó blanca. Com em recorda l’amic Keith:  nor was the one in monserrat itself black originally - it has just become so over time through the smoke from many candles... Tampoc era negra la imatge de Nosa Senhora de Montserrat que vaig veure a Rio de Janeiro, a l’església que hi ha entre l’illa das Cobras i el Museu d’Amanha.  A São Paulo trobem també Nossa Senhora do Monte Serrate, al barri de Pinheiros.  Per tant, l’...

“Na vida só vale o amor e a amizade. O resto é tudo pinóia, é tudo presunção, não paga a pena...” (Jorge Amado) El Pelourinho és l’esclat de tots els colors sobre la pell fosca i Olodum, el bloco-afro que  promou l’èxtasi col.lectiu a través de la batucada, mig samba mig reggae, perquè al capdavall tots venim de la Mare Àfrica i el tam-tam ens recorda les arrels selvàtiques. La noia pixa al carrer, a la gatzoneta, en un beco de llambordes que fa baixada, poc freqüentat, les calces als genolls, el rajolí s’escola pedres avall, quan la miro somriu, somric, la vida és això, així, aquí, ara mateix, la vida baiana, tan real que fugim a corre-cuita no fos cas que tanta vida ens pugui ferir, a nosaltres, gringos encarcarats, temerosos de les ferums i les bactèries, sempre fugint d’allò que no podem controlar... Pinóia és una paraula que significa fotesa, cosa sense valor. O amor o res. L’amor omple de sentit la buidor existencial.  Malandro vagabundo. Què més podria ser?  El Pel...

Adoro les platges que no s’acaben mai, quilomètriques, per les quals corres descalç com un nen que no cerca res, que és feliç pel simple fet de córrer. Perquè els nens són feliços en el pur present, amb una mica de sorra, empaitant les onades, agafant petxines, carregant un tronc que la marea ha portat. Mireu-los, no tenen objectius ni plans, no en saben res, de les obligacions o les expectatives dels altres, corren i juguen hores i hores fins que la mare els crida perquè és l’hora de sopar...   Recordo quan feia experiments tancat a la cambra, barrejant substàncies, observant a través del microscopi, encuriosit per tot el que no sabia de la natura i dels humans. Recordo els crits de ma mare. Sempre cridava, la pobra. El Tonet estava passejant pels camps o enfilat als arbres i tornava a casa quan es feia fosc. El Tonet no ha perdut l’esperit curiós, la dèria aventurera...  Adoro les platges que no s’acaben mai.  La llibertat és això: no deixar de ser nens i córrer c...