ENTRELLUM

Fas veure que pots continuar vivint en la teva normalitat, a casa, a la feina, amb la gent, sortint al carrer, anant de vacances, adormint-te amb aquella placidesa dels nadons que no en saben res, de les cuites humanes.  Menteixes. T’enganyes. Res no pot ser el mateix quan la injustícia clama al cel, quan la tribu pateix les bastonades de l’orangutan, quan els germans sagnen, les filles criden i les àvies ploren. No. No hi pot haver normalitat.  Pots fer veure el que vulguis, com si vols fingir que la terra és plana i l’enemic acabarà tenint clemència. L’enemic és enemic perquè és cruel. Allò que el fa enemic és la seva inhumanitat. L’enemic administra el dolor sense contemplacions.  Llavors, mira’t al mirall i pregunta’t: què puc fer perquè s’acabi tot això? Perquè es tracta de fer, no pas de callar i dissimular que no passa res.  Què pots fer?  La resposta és dins el cor.

No s’és res si no s’és poble , deia Estellés. Era encara negra nit quan ens hem trobat al pàrquing de Vilabertran. La lluna s’acomiadava Canigó enllà. Els cotxes en corrua fins a Hostalets. Pel camí se n’anaven afegint més. Lluernes clandestines. A les sis en punt hem tallat l’AP7. Pneumàtics, tendes de campanya, pintades, banderes, càntics. Devíem ser un miler de patriotes. Primavera catalana. Llibertat presos polítics. Sols el poble salva el poble. Els carrers seran sempre nostres. Puigdemont president. El sol ha tenyit el cel de porpra. Les hores passaven amb tensa calma. Primer ha arribat l’helicòpter, després una trentena de furgonetes amb uns 250 policies que s’han situat estratègicament. Han sonat els altaveus. Han començat les garrotades. Un grup de valentes i de valents s’han assegut a terra fent pinya tot formant un cercle. Se’ls han hagut d’emportar un per un com si arrenquéssin cebes. Cantàvem tota l’estona. Ploràvem tota l’estona. No s’és res si no s’és poble. Ha sigut...

Te’n tornes cap a casa amb un cop de porra a la cuixa, ranquejant, mentre penses que els tentacles del Leviatan són perillosos, que ja t’ho diu sempre ta mare: fill meu, no vagis a les manis que rebràs, i té raó, les garrotades esdevenen tatuatges que romanen setmanes, records delebles de la gesta de l’individu contra la Bèstia, i et ve al cap John Smith, aquell heroi galdós d’Orwell: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face, forever.  Per sempre més, l’individu està vençut contra el Partit, i la seva presumpta llibertat és un miratge, i et ve al cap Unabomber i Throreau i Stirner i tota la caterva de filòsofs que van apostar pel quixotisme en comptes de fer cas a la mare i ser bons minyons i no complicar-se la vida, que la vida ja és prou complicada.  Tot això penses mentre sents aquest dolor punyent a la cuixa i maleeixes el Monstre que estomaca a tort i a dret, al capdavall ets solament un tros de carn atonyinada, un simple in...

Primavera catalana. Plou. Dissabte humit. Llàgrimes i ràbia. Ja són 16 les persones que pateixen empresonament i exili injustament.  La guerra serà llarga. Els bàndols són clars: o democràcia o dictadura. Som dos milions i escaig. A partir d’avui serem més, cada dia més.  Només hi ha un camí: anar tots a una fins a la victòria final.  Lluitem contra el feixisme que no respecta el resultat de les urnes ni els drets humans més bàsics. Lluitem per la llibertat.  #FREEDOMFORCATALONIA

M’estic a l’altra banda de la frontera amb França, necessitava sortir, m’ofegava, tot el matí ofegant-me...  En el país del nord no estan millor: ara mateix, prop de Carcassona, un islamista radical té retinguts uns ostatges dins un supermercat, ja n’ha matat dos...  Aquí el segrestador és l’estat espanyol i els ostatges són independentistes catalans. España els aplica el dret penal de l’enemic i, prevaricant, els criminalitza tot inventant delictes i arruïnant les vides de persones innocents i pacífiques... M’ofego aquí. No puc tolerar tanta injustícia. La llibertat és sagrada i el feixisme sempre ha sigut lliberticida.  Comprenc els que agafen el camí de l’exili...  M’ofego en aquesta terra que em va veure néixer. No vessaré cap llàgrima. Lluitaré. M’exiliaré. Faré el que calgui per tal de defensar la meva tribu de la repressió dels conqueridors. No acotarem el cap. No ens rendirem. No teniu presons per a tots.  ...

La destrucció de la classe mitjana de resultes de l’avarícia inesgotable dels rics (un 1% que posseeix el 50% de la riquesa mundial), ens portarà a una situació social insostenible.   Què penseu que faran, els milions de persones a l’atur, sense recursos, perquè els robots o els esclaus xinesos els han furtat la seva feina?  Si afegim la fallida d’un sistema de pensions insostenible... Què penseu que faran, els milions de pensionistes? Expliqueu-me: què coi faran els rics per a protegir-se? Repressió policial? Guerres? Extermini en massa (fent veure que són catàstrofes naturals o virus de laboratori)? Què coi faran els rics, idiotes i suïcides? Viure en búnquers? Colonitzar Mart? La criminalitat galopant d’alguns països com Brasil hauria de servir com a contraexemple. Aquest és el camí que voleu? No hi pot haver pau sense justícia . I no anem bé. O es reparteix millor el pastís o passarem gana tots. Tots, inclosos els rics...  ...

La tramuntana bufa sense contemplacions. Escoltes la seva poderosa força i penses: vam inventar la manera de sentir-nos protegits de la intempèrie... Ho anomenem “civilització” i està feta de construccions i costums, de ciutats i de llibres, de lleis i de ficcions.  La tramuntana bufa i el pescador no surt del port. Dins el llit, sota el nòrdic, tothom és valent, tothom fa revolucions.  La “civilització” trontolla cada vegada que un refugiat s’ofega al mar o que un nen mor esclafat per les runes d’un bombardeig. Trontolla cada vegada que em crides i m’insultes i m’empresones injustament. Trontolla cada vegada que em mires amb odi o menyspreu perquè sóc diferent. Sí, sóc diferent, molt diferent. Divergent molt poc convergent. Dissident.  La tramuntana bufa sense contemplacions. Ella no en sap res, de les nostres ridiculeses. 

Aquella impressió que sempre has corregut massa, que anaves més de pressa que els altres, que no has tingut paciència per esperar-los i els has deixat enrere, abandonats a la seva sort... D’on surt tanta energia? La “fase maníaca” té això: eufòria, excitació, entusiasme, hiperactivitat, exageració, descontrol... El cervell passat de voltes, forçant la màquina, aixecant el vol...  De vegades t’atures. T’asseus. Mires el mar. Ets conscient de la respiració. Badalles. La tramuntana empeny els núvols... El secret està en canalitzar l’energia.  Que no et puguin seguir no significa que la teva direcció sigui la bona. Pots fer cinquanta voltes al món i descobrir que no calia fer-les.  Aquella impressió que sempre has corregut massa. No seràs més jove si t’afaites la barba. 

L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat , que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula.  El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos).  L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge.  És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions.  L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement.   L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions... Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bun...

Prenc el camí de ronda cap al sud: Grifeu, Port de Llançà, Farella, Tonyines, Cau del Llop, Arenella, Port de la Selva, Tamariua...  La Tamariua va ser la primera cala de la que em vaig enamorar. Parlo de la primavera de 2012, fa 6 anys. Abans m’havia enamorat d’una empordanesa. A ella li dec que la meva brúixola assenyalés la direcció del Cap de Venus. I aquí estic encara, ben atramuntanat. Intento escapar-ne, però és impossible. Sempre acabo tornant. Em despullo. La Tamariua és nudista. Avui estic sol. Només una barca que prova de pescar alguna cosa...  Aquell primer amor empordanès va ser clandestí, semiplatònic. Fèiem l’amor al Cap Norfeu envoltats de romaní i de papallones. Li vaig escriure una cançó i un milió de mails. Ella no va voler arriscar-ho tot (matrimoni, fills, reputació, una casa amb vistes a la badia) per un amor literari amb un maníac perillós com jo. Va fer bé. Ara deu estar pentinant el gat, cuidant el seu jardinet i fitant l’h...