ENTRELLUM

Veig dos nens maltractant un cadell. El gosset ganyola de dolor. L’apedreguen, l’agafen i el llencen a l’aire deixant que s’espetegui a terra... No puc suportar-ho.  M’hi acosto i s’aturen, mentre proven d’amagar el gos. Jo amanyago la bestioleta, li faig un petó, em poso la mà al cor i la torno a acariciar.  Els nens em miren estupefactes, com si fos un extraterrestre. Al·lucinen. Marxo sense dir cap paraula. No parlo amazic.   Tot això succeeix als afores de Tata, una ciutat marroquina del sud, lletja i polsegosa.  M’allunyo del lloc dels fets i, després d’unes passes, em giro i torno a posar-me la mà al cor, fent una reverència als nens i al cadell. El sol es pon rere les precioses muntanyes pelades de l’Antiatles... Només són una nens avorrits maltractant un cadell. Ser gos al Marroc és una autèntica desgràcia. Als gossos del carrer els anomenen “beldis”. Al país hi ha uns 3 milions de gossos abandonats, apallissats, famolencs, que s’arrosseguen amb el cap cot, d...

El catastrofisme fatalista s’imposa davant el futur, ja sigui climàtic, plandèmic, belicós, polític, financer, català... Qualsevol aspecte que tingui a veure amb la humanitat fa aigües, com un Titànic imparable.  Curiosamemt, és ara quan millor estic a nivell personal, d’amor, de salut, de recursos. I és ara quan pitjor estan les circumstàncies, l’escenari, la societat, el planeta i, sobretot, els seus manaires. Aquest contrast em desorienta.  Evaiton resta al marge del desori exterior, o almenys ho intenta. Han sigut 3 anys de convivència intensa 24/7, de Tantra conscient, amb els seus altibaixos, clar. El balanç no pot ser més positiu. Evaiton m’ha proporcionat estabilitat en tots els sentits. No solament en el sentit material (camper, casa...), sinó en l’emocional, en la valoració de qui sóc. Ella ha cregut en mi des del primer dia, inclús quan jo no creia en mi del tot. I això és fonamental. La resta ha sigut anecdòtic, els maldecaps dels projectes, les discussions diverse...

Set setmanes sense actualitzar aquest blog. De fet el tinc com a privat, sense accés al públic. Els motius? Diversos. Hem estat uns quants mesos reformant la casa que hem comprat. Vull mantenir un perfil baix a les xarxes socials, no proporcionar massa informació, esdevenir ocult i misteriós. D’ençà de la plandèmia s’ha vist clar que cal protegir-se. La privacitat està en perill, la decadència de la llibertat imparable. Una societat atemorida, enganyada, manipulada, cega, obedient, no pot conduir a res de bo. Hem de crear el nostre petit paradís (microcosmos) i evitar la socialització, defugir les dependències sistèmiques. Conreem un hort, fem foraging, viatgem… Cada cop és més difícil establir connexions personals veritables. La gent sembla zombificada. Escriure és perillós. Donar pistes i deixar petjades no és prudent. Winston Smith escrivia el seu diari clandestinament, amagat de les telepantalles. L’acte subversiu literari com a darrer reducte de llibertat individual. O el Silenci....

https://youtu.be/NGDbYmLffxA https://youtu.be/jx5GpVLQ7-I https://youtu.be/l0niAurfNuo https://youtu.be/j3wRE_OlyeM https://youtu.be/QzGSREb7SQE https://youtu.be/6wkVVKFwLl8 https://youtu.be/jMNm0rIkc5o https://youtu.be/kbdEF1JnP8Q https://youtu.be/VGidAXQtWoQ https://youtu.be/HsaAfg6Y3v0 https://youtu.be/Bli4eY481EY https://youtu.be/CfGYX2zFTCc https://youtu.be/-89jRP7OBfw

La gent que no ha despertat ja no despertarà. Tot està plantejat com un boicot contra l’awakening, perquè no pensis, no hi hagi silenci, no descobreixis els límits de la Matrix, i continuïs hipnotitzat pels fakes i els miratges propagandístics.  Que no t’afectin ells ni la seva infravibració bachata, vulgar. Eleva’t cada dia més amb les teves ales llustroses. No és prepotència ni ego exagerat, sinó la constància espiritual de què ets un ésser superior, un guerrer de la llum, fill de les estrelles... Tot està bé. El pla diví continua endavant. Sigues canal obert per a les energies benèfiques. Defuig els pensaments i els sentiments negatius. Que l’Amor, la Veritat, la Bellesa i la Bondat guiïn les teves accions. 

Costa desfer-se de certes coses, costa desaferrar-se’n. És l’ attachment i el desatachment , l’afecció, la unió que estableixes amb certs objectes i subjectes, els lligams personals o instrumentals, mentals, sentimentals o estrictament materials.  Avui no he plorat quan he venut la Caddy a una dissenyadora que se’n va a viure a Manacor. Malgrat haver fet 243.689 km junts i haver estat innumerables nits íntimament acoblats, no m’ha resultat massa difícil dir adéu al vehicle del meu nomadisme solitari, potser els anys més autèntics de la meva existència.  El proper serà un Volvo, el segon que tindré. Quan vaig fer 40 anys em vaig regalar un S40 i ara em regalo un CX40. Per als viatges tenim La Liberty... El món s’enfonsa, els negocis tanquen, la inflació galopant, tot sembla una hecatombe, acollonits amb una possible guerra nuclear suïcida... Tanmateix hi ha  « Uma conspiração espiritual. Há células dessa operação em cada nação do planeta.  Somos “O Exército da Consci...

 

La lògica (i el flowing) del pelegrinatge ens havia de portar al cim del Sant Piló, a 1.000 metres d’altura, on la Magdalena era ascendida pels àngels 7 cops al dia i des d’on pots albirar la Mediterrània... Farigola potentíssima, una capella on vaig cantar gregorià, les vistes de 360 graus, la puresa indescriptible del lloc, sobre la pedra calcària. Era el darrer dia. Després de la Gruta dels Ous, ens calia superar-ho, i així fou.  Vam baixar flairant perfum de rosa i, durant la roda de paraula amb la qual vam concloure el recès, gairebé a les fosques, els 18 pelegrins vam poder expressar les nostres impressions diverses... Recomanació bàsica: l’allotjament ha de fer-se a l’Hosteleria, que disposa dels llits més propers al bosc.  Que els dominics “tinguin cura” de la Santa Bauma implica moltes limitacions. Ni aigua de dins vam poder aconseguir, perquè l’aixeta no rajava. Avoid. La Gruta dels Ous és complicada de trobar si no coneixes el camí, marcat amb ratlles verdes. Allà n...

Ara ja sabem que havíem de venir aquí per a conéixer certes persones i un lloc de poder en el qual viure experiències profundes. Per fi, després d’esgarriaments i obstacles, vam arribar a la Gruta dels Ous, la Gran Vagina de pedra... Cal seguir les ratlles verdes. Un arc de Sant Martí i una mica de pluja precediren l’endinsament a les entranyes de la Pachamama. A dins, càntics, harmònics, misteri, canalitzacions, màgia, la ritualitat improvisada, l’ego dissolt, la possessió dels ancestres, ofrenes, el meu “cocounet”... He dormit molt bé. No penso anar a la ciutat de Marsella avui. Volem ascendir encara més, als 1.000 metres del Saint-Pilon, al cim on la Magdalena era ascendida pels àngels...

Mai he pogut ser ramat. Ho vaig intentar manta vegades, fracassant sempre. L’experiència més radical fou l’opusiana –de la qual en vaig sortir escaldadíssim– d’ençà de la qual sóc llibertari anarcoindividualista total.  La dialèctica entre indivial i grupal no se’m dóna bé. Guanya la força centrífuga, encara que sovint es puguin produir situacions centrípetes, re-unions més o menys reeixides. Em passa amb la societat i també amb la parella... El dia d’ahir va rebre la interferència de la «pénurie de l’essence» a les benzineres franceses. No hi ha combustible arran de la vaga dels treballadors de les refineries.  Una part del grup ha hagut de quedar-se a dormir a l’Hostaleria de la Santa Bauma perquè no teníem prou vehicles per a baixar al càmping. Veurem com evoluciona el tema avui dilluns. Nosaltres disposem encara de mig dipòsit a la Liberty, suficient per a tornar a casa (a 400 km d’aquí) La lluna plena ha fet de les seves. El guia del pelegrinatge ens està decebent. És bra...