ENTRELLUM

Fred. Tramuntana. Les formigues encara volten per la casa. La gateta coixeta demana menjar. No es deixa tocar. Fa mesos que l'alimento i mai m'ha deixat acostar-me menys d'un metro. Ambdós prenem el sol a la terrassa, ens mirem en silenci. Amor incondicional. El camí de la llibertat sempre serà unilateral. Tota dependència (sobretot quan és imposada) (sobretot quan és el resultat de la força i no de l'amor) mereix ser rebutjada. Puc exercir la bilateralitat quan l'altre em reconeix com a igual i em tracta amb respecte. Cosa que no ha passat mai al regne espanyol, que es manté per la prepotència d'un estat feixista sota la (cada cop més evident) disfressa democràtica. Llavors, sens dubte, l'alliberament és un deure. Ni som reconeguts com a subjectes sobirans ni se'ns tracta amb justícia, perquè la seva "justícia" està completament polititzada i forma part (com la premsa del règim) de l'armament amb el qual volen sotmetre'ns i derrota...

Costa poc demanar perdó. És un gest només, una paraula. Opta sempre per l'actitud que faci feliç a més persones. L'egoisme no és dolent, és un instint natural. Però si no ets capaç d'anar més enllà del teu interès individual, la teva vida serà pobra i trista.  Pensa al final del dia: He sigut feliç? He fet feliç algú ? La majoria de vegades, la resposta a la segona pregunta inclou la resposta a la primera. Quan descobrim que ens fa feliços fer feliços als altres, llavors canvia tota la perspectiva. Apareix un nou "egoisme", més subtil: El que faig pensant en la felicitat dels altres, ho faig perquè em fa feliç a mi, en la mesura que els altres m'ho agraeixen, em valoren i m'estimen. O sigui: estimo per a ser estimat. Tot molt inconscient, clar. En el fons, si ho analitzes fredament, és així.  La conclusió seria que només els dèbils s'han de prendre la molèstia de preocupar-se dels altres per tal d'aconseguir la seguretat i fortalesa q...

Observes la vida dels altres, els seus maldecaps, els seus pecats capitals i les petites misèries que els empenyen a ser com són i a fer el que fan. De vegades, són éssers anònims i, de vegades, són propers, de la teva pròpia sang. Hi ha un denominador comú, molt humà: fan el que poden amb el que tenen, aspiren a la felicitat. Escoltes els seus punts de vista. Discrepen. Sovint són massa parcials. Solen culpabilitzar els altres. No falla.  Tu també ets parcial. Tu també intentes ser feliç. Tu no ets tan diferent. Humà com ells, et situes al marge des d'una presumpta mirada distant. Tens la sort de poder elevar-te i estar fora dels treballs comuns de la majoria. Tanmateix no has aconseguit desvincular-te totalment de les passions i dels ideals del ramat.  Hi ha tants camins com peus. Hi ha dies que el peu dret contradiu el peu esquerre i ens entrebanquem i ens fotem de lloros. Hi ha dies que se'ns acaba la paciència i elevem el to de veu i escridassem tothom. Hi ha...

Lo pitjor del Poder és la seva arbitrarietat imprevisible, aquest no saber què farà ni quan ho farà ni per què ho farà. Forma part de la tortura psicològica, que sovint és més efectiva que la física. Ara et pego, ara t'amenaço, ara t'empresono, ara t'embargo, adés t'insulto, adés t'humilio, adés et desempresono, adés et tracto com un drap brut i et demostro que aquí mano jo i que aquí es fa el que em surt del forro dels collons (sempre sota l'aparença de la meva llei de l'embut dins l'aparença de la meva democràcia franquista corrupta fins al moll de l'os). Ets un súbdit, un cagat, un vençut, un esclau, i només et queda acatar la meva sacrosanta voluntat, rendir-te incondicionalment i llepar-me la punta del gland amagant les dents i posant ullets de xai.  Lo pitjor del Poder és la seva impunitat, aquesta prepotència del mafiós que sap que té la paella pel mànec i que,en qualsevol moment, te'l pot fotre (el mànec) pel forat del cul.  Contra el Po...

Temps anticiclònic. Quina delícia. El mar és una bassa d'oli. Tanta bonança s'adiu amb l'estat d'ànim. Ja tocava. A més, la solitud fa la resta: guareix les ferides, proporciona el bàlsam.  He tornat a caminar. He tornat a treballar la fusta amb les mans. He tornat a fer música. Planejo viatges d'ultramar.  El sol m'acarona la pell. Els corbs marins s'estan sobre els esculls. Felicito ma mare. Avui fa 77 anys. Cauen les olives a terra i se les cruspeixen els estornells.  No crec en la salvació col.lectiva. Sempre he sigut molt individualista. A mi em salva aquest sol i aquest paisatge i aquesta pau tan nítida; i també, de vegades, em salven les paraules. Cada cop menys.  Ser poeta és un luxe d'allò més frívol en un món on els nens moren de fam i tallen el clítoris a les dones, per no parlar dels que neguen l'holocaust o canten el cara al sol, a més de la corrupció sistèmica o del ramat ignorant i atemorit que s'ho empassa tot amb una manca absolu...

Hi ha res que puguis canviar? Tu mateix. El teu estat d'ànim. La teva percepció de les coses. Els teus pensaments. Els teus actes.  Llavors, si és així, per què bades tant amb les coses exteriors que no depenen de tu? Per què perds el temps i les energies reaccionant als estímuls que no controles?  Fes-me el favor de centrar-te en allò que està a les teves mans. Concentra't en tu. Sigues conscient del teu poder real. O penses seguir sent un titella d'allò que t'arriba de fora i et distreu? Ens entretenen amb foteses perquè no ens adonem de la capacitat que tenim. És un bombardeig constant, un soroll inextingible. Tot amb la intenció d'ofegar la nostra pròpia veu i sufocar la nostra iniciativa. Encara creus que la felicitat depèn de les coses exteriors? No pas.  Ser lliure és ser capaç de distanciar-se, no quedar atrapat en el maremàgnum del món i dels altres.  Ser feliç és ser capaç de fonamentar la teva alegria i la teva pau en tu matei...

Escolto Nacho Vidal a la ràdio. Diu que fa dos anys que no beu alcohol i no pren drogues. Parla del desaferrament, amb un deix espiritual que posa l'ànima de gallina. Parla d'amor i de tendresa, de generositat i d'agraïment... Diu que cal perdonar, foragitar l'odi i la por, viure confiadament... Ell és un altre exemple insigne de què la vida ens pot capgirar de sobte com un mitjó. En el seu cas va ser amb un xaman en un desert de Mèxic.  La felicitat és una paella al foc de llenya feta per una dona gran en un poble petit. La felicitat és mirar el mar i escoltar el vent i comprendre que tot és energia: llum i amor radiants sota el cel atapeït d'estrelles.  La felicitat és mirar-te als ulls i no dir res i saber que som el mateix, la mateixa essència divina.

No em preguntis on vaig perquè no ho sé exactament. Mai ho he sabut. Menteix el que afirma que té certeses. Que morirem i prou. La resta són conjectures més o menys inversemblants. Tots estem ben perduts. La vida es verifica o es refuta per si mateixa, en els actes que mai no estem convençuts de perpetrar. I si no dubtes, malament rai. Dubtar és ser honest, encara que l'honestedat avui sigui una virtut poc valorada. No sé pas on vaig i no sé pas què faré. La vida decideix per nosaltres. En el nostre miratge narcisista necessitem creure que som el centre del món i que tot depèn de la nostra voluntat. Quina ridiculesa! Només els més joves podrien creure una cosa així.  Una biografia és un argument irrefutable. Ningú pot canviar els fets encara que s'escarrassi a interpretar-los segons la seva conveniència. El que hem viscut és real en la mesura que determina el nostre present. Sóc aquell qui va ser, el resultat dels meus actes. Sóc el que queda dels meus errors i dels...

Cal tornar a la poesia. Urgentment. Les amenaces contra l'estabilitat del sistema provenen de l'exterior i de l'interior. Primer de tot hi ha la salut del cos. Imprescindible. Després la pau de l'esperit. Res ni ningú, cap ideal ni cap relació, haurien d'amenaçar això. Per tant, cal retornar a la solitud i al silenci. Sense ambdues la poesia és impracticable.  Doneu-me la línia dels blaus, l'horitzó mediterrani, l'albada i la posta, la remor de les onades. Doneu-me la buidor del cor i la buidor de l'estómac, perquè només si dejunem del món podrem esdevenir nosaltres.  El món, la carn i el dimoni (que deien els clàssics). La temptació de l'eremita, sempre present. I és lògic, que aspiris a fugir de les ciutats i dels embolics folls de la societat folla.  Doneu-me una mica de tramuntana, la llum radiant del sol, un núvol escadusser, les gavines blanquíssimes sobrevolant les misèries humanes. Doneu-me aquest divendres de novembre sense cap mena de propò...

Sempre m'ha fet molta gràcia aquesta gent que pontifica ex cathedra: Això no pot ser, és impossible! Ja t'ho deia jo, que no aconseguiries res...  S'autoanomenen assenyats i realistes. Donen lliçons de legalitat i bon capteniment. Són molt seriosos i volen fer por amb les seves amenaces. Quina genteta, déu meu. El poder existeix perquè es basa en la por. I què és la por? Un estat psicològic. Ho han sabut sempre els torturadors i els mitjans d'intoxicació massiva de qualsevol règim.  La por no és l'estat natural de l'home. L'estat natural de l'home és la pau i la confiança en la vida i en els altres. Qualsevol alteració d'aquesta pau, suposa un atemptat contra la felicitat. Amb por no viurem feliços. Els que ens amenacen són psicoterroristes. El poder sempre ha actuat així amb els individus lliures.  La llibertat és lo contrari de la por. Et volen ignorant i atemorit, acollonit, deprimit. Saben que si aconsegueixen induir aquest estat psicològic en la...