ENTRELLUM

Volien abatre’m de males maneres, deixar-me malferit, en prostració horitzontal, fet un ninot inservible, una pelleringa pseudohumana, un drap estripat i brut... Això volien, els malparits. I a fe de déu que van tenir-me uns dies cardat, sense energia (Què Sóc Jo, sinó? Energia Pura i Salvatge Sóc!) He ressuscitat de les meves cendres, he reviscolat i m’esquerat amb nova trempera, gana de fam i de cardamenta, com ha de ser la Salut Majúscula... Una mala bèstia indomable, asocial, geniüda, maldestra, intractable, esquerpa, i mil adjectius més, tots cantelluts i flonjos. Torno a la Batalla, a guanyar el meu Poder de cada dia, a ser Fort i a fer La Meva. No hi ha una altra sortida d’aquest laberint que guanyar totes les escomeses, ser el triomfador de la Guerra, el més valent i més temut. Aneu a la puta merda, melindrosos i envejosos, els que aneu a missa i doneu lliçons morals. Us detesto. Faré molta fressa i us amargaré la vida. Si aspireu a ser enemics, us en penedireu eternament. Així...

Esparvera assistir en directe al col·lapse de l’espècie humana, adonar-te que el sistema ha petat i que, cada dia que passa, les neurones estan més trinxades... No em fa por el Kaos que ve M’il·lusiona saber que estem més a prop de l’extinció, del tot merescuda Sabíem que el Kapitalisme Kriminal tenia els dies comptats perquè la globalització era insostenible i la hiper especulació financera un suïcidi (sense parlar de la Deutocràcia Cleptòmana Corrupta), però no vam preveure aquest Kaos Sistèmic –virus i guerres a banda– Ja fas hort? Algú va dir que després d’Auschwitz ja no es podia fer poesia... I què es pot fer després del Covid i Zelensky?  Abandonar la literatura i el món, ser tu mateix, en la teva llibertat natural i pura, fins on puguis

La mar en profunda calma Dormen els dofins, no pas jo Pleniluni abrusador El cos és un artefacte fràgil Sort en tenim, de les ales etèries Que ens eleven fins al blau més nítid Feia segles que no escrivia un poema Suposant que això sigui un poema La mar en profunda calma Tard o d’hora morirem tots Amb més o menys escarafalls Tenim una sola vida: aquesta! I és immoral no gaudir-la a fons perpetrant els somnis més salvatges

Fa massa temps que no escric. Faig treballs manuals: tallar canyes, picar rajoles, plantar tomateres, etc. Em canso les mans i els braços, m’allunyo de qualsevol indici d’intel·lectualitat. No escriure és la manera de salvar-me. Ara. Abans era escrivint, com em salvava, o això creia. Grafoteràpia, incontinència verbal, sobretot via Twitter. Finito.  La Puta Farsa Covidiana ho ha canviat tot. Les poques neurones que quedaven han estat trinxades, socarrimades pel terrorisme mediàtic. Aquesta lamentable operació manipuladora que hem patit ha deixat tothom tocat, i els psiquiatres tenen feina per a segles. Per això he deixat d’escriure. No hi ha ningú que pugui llegir-me en condicions. M’allunyo, per tant, em separo de la plaga humana, del ramat cec condemnat a l’escorxador. No en vull saber res, ni ensumar-lo. Em retiro al meu jardí, al meu hortet. Ja s’ho faran. No puc anar d’enrabiada en enrabiada, perjudicant la meva salut.  Si fos possible, cercaria un indret més remot, més i...

Desdibuixo les passes, les empremtes, totes les ombres digitals que han virtualitzat la meva existència aquests darrers lustres. Recordo l'any 2004, aquell primer blog anomenat Tros de Quòniam ... Abans de crear el meu primer Hotmail ( ibis_tau@hotmail.com ) vaig protestar vehementment a la feina, renegant de les "noves tecnologies" com un ludita de pro. Va durar poc, la meva renuència. Després hi vaig caure de cinc grapes, esdevenint un bloguer addicte, teclamoll i polemista. Em vaig pujar al carro d'internet, de la "ciberliteratura" (sic), de les xarxes socials, etc. Blogs com aquest Entrellum i, darrerrament, la Vogel,  l'avatar influencer a Twitter ( @VogelfreiCAT ) amb la qual, aprofitant l'embranzida indepe, vaig assolir els 30.000 followers. Ara en queden 24.000 i, d'ençà de la desfeta indepe, s'arrossega com una "negacionista" repatània, contracovidiana recalcitrant, sempre defensora de l'anarcoindividualisme, fent honor...

La mar esvalotada s’engull la sorra de la platja. Tota la nit bramant. S’acaba octubre. Els somnis s’encongeixen amb una espècie de letargia.  Cada cop escric menys. No em cal. Les coses ja estan dites. La humanitat no té remei. Els anys que ens resten hem de ser feliços. Malgrat tot. Aprofitant les ullades de sol. Esquivant els obstacles. Saltant les tanques. Perpetrant la sagrada llibertat.  No hem vingut a queixar-nos, a rondinar, a ser víctimes ni perdedors. Hem vingut a conquerir territoris íntims, a guanyar l’espai i el temps que són nostres, privadíssims. Hem vingut a crear, a materialitzar aquest impuls primigeni, a espiritualitzar la rauxa animal. Tot és misteri: el que som, el que fem, el que tenim, el que esperem, la ment, el sentiment, la passió, l’horitzó, la bellesa, la veritat, la bondat, l’amor... La mar que no s’atura amb les seves onades tèrboles, potents. Escumalls que rodolen i espeteguen contra les roques. La boirina que amaga el Cap de Venus. Som eterns. ...

Te n’adones que la vida és curta, que s’escurça cada dia: l’estiu ha passat, les pluges anuncien la tardor imminent, deixaràs les sandàlies a l’armari, et tornaràs a posar calçotets, sortiran els bolets, l’aigua del mar es va refredant... Has tingut una vida plena. Ara més que mai. Voldries poder allargar-la al màxim. En part depèn de tu, però hi ha factors que no controles. La salut, els diners, l’amor, allò que omple de sentit les hores del dia, les circumstàncies del món, que darrerament ha embogit... Com ser feliç dins el Titànic que s’enfonsa? Com ser feliç enmig de la guerra? Com ser feliç quan la tempesta no afluixa i el cel és cada cop més fosc?  Es tracta de crear el que vols, de decidir que, malgrat tot, hi ha camí, hi ha futur. Tots els obstacles poden ser reptes. Ho han de ser.  També era difícil la situació –tu a Manhattan i jo aquí– quan ens vam conéixer la primavera de 2019, i ara vivim davant el mar i estem les 24 hores junts. Per què hauríem de ser pessimistes...

A mesura que et fas gran valores més el que tens –sobretot salut– i et tornes més contemplatiu que actiu, menys aventurer...  Tanmateix estem esperant amb candeletes el vehicle que ens permetrà una llibertat de moviments encara més ampla i llarga, més profunda...  La llibertat és això: moure’s, anar i venir, entrar i sortir, expressar-te, que et deixin en pau... El covidianisme (terrorisme mediàtic, censura, confinaments, morrions, distàncies, inoculacions...) ha ferit de mort l’estil de vida occidental, els valors liberals, allò que ens havia permès ser feliços les darreres dècades... No les tenim totes, sobre el futur immediat. Les suposades “pandèmies” i el suposat “canvi climàtic” serviran d’excusa per a perpetrar qualsevol totalitarisme. Ja ho hem patit i sembla que ha funcionat. Veurem com evoluciona tot plegat... Setembre estiuenc, agradós, suau. Han marxat els turistes i retorna aquella calma preciosa, amb el carrer buit de cotxes, les platges desertes, les figues madu...

Ens hem passat la vida deixant rastres, petjades, textos... Analògics i digitals, sobretot digitals darrerament, a través dels heterònims...  Què són, les xarxes socials? A qui serveixen? Per què aquesta necessitat de ser identificat, de cridar l’atenció i fer-se veure?  No n’hi ha prou amb ser, sinó que cal dir qui ets, dir què fas, deixar empremtes, fotografies, videos, piulades, donar la teva opinió... El savi no deixa petjades, viu ocult, discretament, no es fica en problemes, no busca brega, no s’exposa... Aviat no podrem sortir de casa sense QR, ni comprar al súper, ni viatjar ni res... Què se suposa que ha de fer l’home savi? Què ens indica la intel·ligència?  O ets un insider o ets un outsider. Si no surts del sistema, has de seguir unes normes imposades pel poder. Per escapolir-te’n has de ser capaç d’una autosuficiència difícil d’assolir. El terme mig resulta complicat: una cama dins i l’altra fora... No n’hi ha prou amb no tenir TV i reduir la teva vida social ...

És urgent que s’acabi l’agost, que els turistes se’n tornin al seu cau metropolità, que recuperem la pau i la solitud al carrer, a la platja... La plandèmia fa figa arreu, els inoculats entabanats, les notícies absurdes, els polítics comissionistes desorientats, els mengeles inquisidors a sou de la Màfia desesperats, peneta grossa, la societat de zombis que ens ha quedat, aquest totalitarisme de fireta amb QR i morrió, peneta gran. Suposant que hi hagi futur, serà fora i lluny de la TV i de les urbs, lluny i fora d’aquest experiment social lliberticida, fugint d’aquesta dictadura confinadora i inoculadora. Ben lluny. No en vull saber res, de la vostra histèria col·lectiva de resultes del terrorisme mediàtic induït amb xifres manipulades i tendencioses. Des del minut zero vaig intuir que tot era mentida. El temps m’ha donat la raó. El discurs hegemònic del dogma oficial, el no-pensament únic, la mera obediència irracional, un atemptat contra el sentit comú que no s’aguanta ni amb pinces...