ENTRELLUM

El maig de 1934 Pessoa va publicar a la revista Presença un dels seus poemes més esotèrics, basat en el mite de l'Amor i l'Ànima... EROS E PSICHE Conta a lenda que dormia Uma Princesa encantada A quem só despertaria Um Infante, que viria De além do muro da estrada. Ele tinha que, tentado, Vencer o mal e o bem, Antes que, já libertado, Deixasse o caminho errado Por o que à Princesa vem. A Princesa Adormecida, Se espera, dormindo espera, Sonha em morte a sua vida, E orna-lhe a fronte esquecida, Verde, uma grinalda de hera. Longe o Infante, esforçado, Sem saber que intuito tem, Rompe o caminho fadado, Ele dela é ignorado, Ela para ele é ninguém. Mas cada um cumpre o Destino Ela dormindo encantada, Ele buscando-a sem tino Pelo processo divino Que faz existir a estrada. E, se bem que seja obscuro Tudo pela estrada fora, E falso, ele vem seguro, E vencendo estrada e muro, Chega onde em sono ela mora, E, inda tonto do que houvera, À cabeça, em maresia, Ergue a mão, e encontra ...

Hi ha coses molt difícils d'entendre, com ara que el MACBA obri a les 11 del matí els dies laborables i a les 10 els festius. ¿Per què no obre cada dia a les 9? Els turistes (la majoria de visitants) solen matinar per aprofitar el dia. I els que no som turistes també. Hem fet temps anant a la llibreria La Central del carrer Elisabets. Bar amb zona wifi. Te verd amb menta. A les 11, lògicament, hi havia una bona cua per a les entrades. Tercermundista. Una altra cosa difícil d'entendre: la pintura de Palazuelo . El paio comença pintant formes repetitives on predomina la línia recta amb blancs i negres, passa a les formes repetitives fetes amb línies corbades i acolorides, per acabar amb els quadres de gran format totalment coloristes. De les escultures millor no parlar-ne. El més divertit: els títols presumptament espirituals i tota la xerrameca poeticopitagòrica amb la qual vol revestir els seus gargots: una mala barreja de Kandinsky, Mondrian, Klee i Chillida. Si Palazuelo n...

He caminat tres hores per la muntanya. Ho trobava a faltar. Un matí radiant. El sol de l'hivern senyorejant tots els àmbits. Ni una ànima. Sol i vern, trescant. D'antuvi he visitat la Roca Foradada . Després, carena amunt, fins a Sant Mateu. Han eixamplat els camins. Han netejat la franja perimetral de les urbanitzacions. Hi ha llenya per a parar un tren. La molsa preciosa. El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor. He vist papallones! Mai no hagués pensat que veuria papallones el 2 de gener. El mar quiet allà baix, brillant com un espill. Si corre la sang corren les idees. El meu cervell funciona més nítidament i bull en ocurrències. Intento no pensar, però no puc. Voldria gaudir del paisatge, oblidar les cabòries, però no puc. Per exemple, se m'ha acudit un possible post titulat Salvador Sostres + Lo Cartanyà = Toni Ibàñez . Encara el tinc voltant pel cap... No, no i no. ¿Per què he d'obeir SEMPRE el meu maleït cervell? M'hi nego. Vull ser lliure, ...

Si escriure no fos gratificant, ja hauria deixat d'escriure. Això es pot aplicar a qualsevol altra activitat. Crec que fou Kundera el que va dir en algun dels seus llibres (me'ls vaig llegir tots, però ja he oblidat els títols i ara em fot mandra buscar-los per la biblioteca perquè deuen estar a la tercera fila del darrere): La felicitat és el desig de repetir . Una frase-trampa. Després explicaré on està la trampa. Amb el temps, escriure esdevé un hàbit tan arrelat que ja no en pots prescindir, com ara fumar. El dia que no escrius res t'adones que et manca alguna cosa, que has perdut el dia. La gent que no escriu no té aquest problema: viu i prou, sense més complicacions. En canvi, els que hem adquirit l'hàbit diari d'escriure no en tenim prou amb la simple vivència, sinó que necessitem aparaular la vida, verbalitzar les experiències, explicar-les, deixar-ne constància gràfica. Jo no dic que no es pugui viure sense escriure (i sense llegir) o que viure sense esc...

Avui fa justament tres anys (1.1.04) que vaig perpetrar el meu primer post . Recordo que fou després del Neujahrskonzert (que intento no perdre'm mai. Començar l'any amb música clàssica -aquesta apoteosi burgesa que és l'espectacle vienès- em renovella l'esperança en la Cultura Occidental, tan periclitada per les noves barbàries del segle XXI). ¿Què dir sobre aquests 3 anys de blogueig ? Que s'ha convertit en un hàbit necessari (¿saludable o nociu? ¿vici o virtut?). Que cada cop m'agrada més. Que ha suposat tota una nova manera d'entendre el fet d'escriure ( ciberliteratura ). Que és un laboratori d'experimentació contínua. Que és un immillorable aparador d'autopromoció. Que fins i tot resulta rendible . Que, almenys, em consta que tinc lectors ( entrellumaires : un petonet a la galta a totes i a tots). Que he pogut conèixer gent interessant. Que la CATOSFERA ha esdevingut un nou territori comanxe que parla la llengua mil·lenària d'una tr...

Amb aquest post acaba ENTRELLUM 06 (510 posts & 70.000 visites ) i comença ENTRELLUM 07 . Com diu la cançó de Fito & Fitipaldis : Puedes encontrarme cerca del final Porque todo empieza cerca del final Aquí ens seguirem trobant, entrellumaires . Us desitjo un 2007 inoblidable.

La musa et fa trempar les neurones, t'inspira sinapsis i ejacules versos. La musa és més aviat platònica. L' odalisca , en canvi, és més carnal, més epicúria, més dionisíaca: et fa trempar allò que penja, t'inspira fornicis i ejacules nèctar que ella (que no és tòtila) sap aprofitar... Muses n'hi ha 9; odalisques la tira... La rehòstia és quan una musa , a més de musa , esdevé odalisca, o viceversa... Aleshores es produeix el miracle més miraculós de tots: el poeta ejacula a dojo i la vida és un cel, un paradís color de rosa... La llàstima és que (com TOT en aquesta vida) les muses i les odalisques caduquen. També caduquen els poetes. El que no caduca mai són els versos eterns.