ENTRELLUM

LA DIGNITAT DE CATALUNYA NOMÉS TÉ UN NOM: INDEPENDÈNCIA la independència de Catalunya ja no té aturador

Para realizar este difícil destino es necesario sacrificar a veces la propia felicidad y todo aquello que hace a la vida digna de ser vivida para el ser humano común. La vida de un artista sólo puede ser una vida de conflictos, porque en su interior hay dos fuerzas en pugna, por un lado el anhelo natural de felicidad, de satisfacción y seguridad en la vida, por el otro una pasión avasalladora de crear, que puede ir muy lejos, hasta sobrepasar todo deseo personal. La vida del artista, por regla general, es altamente insatisfactoria - por no decir trágica -en el aspecto humano. Difícilmente hay excepciones a la regla de que una persona debe pagar caro el don divino del fuego creador. C. G. Jung Akollonant & Kollonut

Riu amunt amb llàgrimes als ulls, delerosa d'abraçades Avui tampoc dormirem junts La nit és el reialme de les mans estranyes que palpen el teu cos de nena, fredor rere el clatell, el mascle que esbufega i escup les seves escorrialles Riu amunt amb les cicatrius obertes, les del cos i les de l'ànima Plores i plous, els núvols del passat, fantasmes que travessen la cambra Resto en silenci Riu amunt amb la promesa renovada No és d'on venim el que compta, sinó on volem anar Amb tu, la tarda es gronxa sobre l'horitzó, les cigonyes sobrevolen la teulada, el sol decau agònic Amb tu, res no em fa por, ni la teva por, ni l'ànsia de les ombres Riu amunt amb el record de les hores consumades No ploris més No hi ha culpables, només la vida que ens mena pel corrent sense timó, aiguabarreig i condemna, la vida inútil que fila teranyines absurdes Riu amunt amb la tardor de les fulles moribundes Amb tu sóc jo, la mirada retrobada, el gest que assenyala el camí Avui també dormirem j...

Vivim un moment històric. Després de 30 anys de constitucionalisme borbònic postfranquista, la via autonòmica ha resultat nefasta per a Catalunya en tots els sentits, sobretot l'econòmic. Ha arribat l'hora d' actuar en conseqüència. L' editorial d'avui demostra que si els catalans ens unim, no ens pararà ni Déu. No cal esperar la sentència de cap tribunal. La data clau és el 13-D . La nostra causa és justa, pacífica i democràtica . El món ho sap . Espanya no té res a pelar. Fora victimismes, fora escepticismes. Ho tenim a tocar de la mà. Només depèn de nosaltres. No n'hi ha prou amb paraules, declaracions, bones intencions o editorials. El que cal són fets , fets consumats. Cal consumar la nostra legítima aspiració malgrat que això impliqui revoltar-se contra la legalitat vigent. No hi ha cap llei ni cap constitució ni cap jutge que pugui aturar la lliure voluntat d'un poble. Catalunya serà rica i plena si deixa de ser espanyola. La dependència d'...

The dignity of Catalonia Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors . L'expectació és alta. L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a ...

En el vídeo que promociona Factual , llegeixo la següent frase: Se acabó el periodismo de papel, pero no el papel del periodismo. Després de llegir el llarg i recomanable article de Montserrat Serra a Vilaweb: El llibre digital a la recerca de mercat , em pregunto si podríem escriure que S'ha acabat la literatura de paper, però no el paper de la literatura.

Però el gran problema serà a Catalunya, perquè la sentència suposarà que una colla de 10 jutges, quatre d’ells ja fora de termini, poden tombar una llei aprovada per tres cambres legislatives i confirmada en un referèndum popular. A Madrid, el tema no els amoïna, perquè ja semblen donar per descomptat que els partits catalans prosseguiran amb la seva particular cerimònia de la confusió que acabarà amb uns quants discursos i cap acció concreta. Serà així? Del que no hi ha dubte és que José Montilla no té autonomia ni capacitat de lideratge per modular una resposta catalana clara i creïble. Dins del govern, ICV i ERC són partidaris d’una resposta contundent, però estan paralitzats per la por: saben que elevar el llistó de la reivindicació podria portar al final del Tripartit 2 i a unes eleccions de resultats desfavorables. I tampoc CiU no està donant un missatge clar de què és el que cal fer: Artur Mas sembla convençut que en té prou amb els errors de l’adversari per ser president l’any...

Hi ha l'èpica silenciosa del dia a dia i l'èpica estrident de les dates assenyalades. Ambdues són necessàries, encara que alguns toixos prediquin la no-èpica com a norma de vida. Que se'ls endugui el diable! Felicito Vilaweb per la seva re-novació, i especialment Vicent Partal , pel seu model de periodisme independent , que tan poc abunda a hores d'ara. Si tinguéssim almenys una ràdio i una TV com Vilaweb, aquest país seria plenament normal i avançaria cap al seu futur amb passes decidides. Malgrat tot, crec que estem ben encaminats i que ens en sortirem. S'acosten moments crucials per a la nostra història com a poble. Cal que TOTS ens hi posem a traüllar, cadascú en el seu àmbit, sense por, amb fermesa, il·lusió i esperança. O ara o mai. Bon article

De res no et serveix tenir calés si la teva dona te la fot amb un altre. Potser és la seva manera de venjar-se pel fotimer de joies que li regales, que ja no li caben al joier. L'últim descapotable que li vas comprar el va fer malbé contra la tanca del gimnàs on fa l'aeròbic. Ara diu que vol practicar el ioga kundalini. No t'hi capfiquis. Deixa-la fer. Ja la coneixes. Fa trenta anys que us suporteu. Tu amb el golf i el futbol te n'oblides de tot. Una qüestió de pilotes, més petites o més grosses, que han d'acabar dins el forat si vols cantar victòria. Mascles. Ella, en canvi, en té prou amb disfressar-se perquè les amigues li diguin: ui, xiqueta, què maca estàs avui! Tu marcant gols i ella empolistrant-se. Ja s'ha operat quatre vegades. L'última de la nàpia. Ara diu que vol treure's pit. Pengim-penjam. Quan passes dels quaranta tot esdevé gravitacional. Jo de tu em cuidaria la pròstata. Li dius al metge de capçalera que, a més dels triglicèrids, et miri ...

A l'època d'Amanieu de Palol, i durant segles, escriure consistia a posar lletres inexistents damunt d'un espai en blanc. Potser allò era escriure de debò, sense res. Amb el teclat és diferent. Hi ha lletres. Són allà, t'esperen. Només cal que hi posis els dits i elles es combinen i diuen coses, la mena de coses que penses, mentre les penses, tal com les penses. A mesura que les penses els dits es belluguen sols, animats només perquè ho has pensat, i les paraules apareixen a la pantalla, abans al paper que hi havia a la màquina d'escriure. Ser un escriptor de teclat és ser d'«una mena d'escriptors». L'home d'origami , p. 208 Exacte. Aquesta nova «mena d'escriptor», sorgit a l'albada del segle XXI gràcies a internet, no és ni millor ni pitjor que el clàssic escriptor «de tota la vida». Té noves eines al seu abast, nous formats que li permeten difondre les seves lletres, però la clau està en les lletres mateixes , no pas en el seu embolcall. Ca...