ENTRELLUM

Ahir vent i pluja. Temps ben rúfol. D'un dia per l'altre vam passar de suar la cansalada i capbussar-nos en la piscina a quedar-nos llegint arrepapats en el sofà amb una tassa de te calent entre les mans. Avui torna a lluir el sol. Em comenten que ja no escric gaire. És cert. Els motius són diversos. Durant molt de temps vaig creure que escriure era més important que viure. Llavors vaig escriure molt, massa, obres del tot prescindibles, blogs que actualitzava diàriament, dietaris interminables on consignava minut a minut les traces de la meva vida insatisfactòria. Quina bogeria, considerar les paraules com a prioritat vital.  Ara visc. Viure ha de ser suficient si la vida que vius és plena. Malament rai si volem omplir amb paraules la nostra buidor existencial. La plenitud vital està feta de somriures, mirades, silencis... També de mots, esclar. El temps que dediquem a la mediació verbal és un temps robat a la vida immediata, que és l'única vida real i veritable. ...

En Ferran, a més de la cuina, va saber escollir un dels millors entorns possibles. El vaig felicitar per tot plegat. 

Al carnisser li va esclatar la bombona de butà mentre la seva dona es dutxava al pis de dalt. Ella va pensar que era un atemptat terrorista. El terra va tremolar i, tot d'un seguit, els esgarips del seu home van ressonar pel poble com els udols d'un llop malferit. Ella va baixar amb el barnús mig cordat, esfereïda pels crits de dolor del seu home. Almenys és viu, pensava. Què coi ha passat? El que havia passat és que la goma estava caducada i la fuita de gas havia estat prou important perquè, quan el carnisser va encendre el misto, la deflagració fos brutal, tan brutal que li cremar les cames, deixant-li l'entrecuix en un estat lamentable. Per poc no es dessagna. Les ferides eren serioses, sort que l'hospital era a prop. Va trigar tres mesos a recuperar-se. Ara camina mig coix i el seu penis no ha tornat a tenir mai més una erecció.  Va tancar la carnisseria i va trobar feina a la capital. Es passava tot el dia fora de casa. Ella tenia 40 anys, un fill i moltes...

-¿Ya me conoces tanto? ¿Por mi pelo? -bromea ella, a gusto ya en la charla. -Más bien por tus ojos; por su hondura y su color de mar... Pues así es: hay dos Ahram. Todo es dos, ya lo dijo otro filósofo... Siempre somos dos, pero uno es clandestino; la gente tiene miedo de su otro. Aunque Ahram no tiene miedo; yo tampoco, ya me ves. La diferencia es que Ahram separa a sus dos -señala la tapia que aísla la la torre dentro del parque- mientras que yo los junto y los proclamo. Y eso que son más diferentes los míos: un hombre y una mujer. En cambio Ahram... -Dos hombres, claro. ¡Porque no es mujer el de la torre! -No, pero tampoco dos hombres... ¿No adivinas?... Vamos mujer, no me decepciones.   Ella reflexiona, se remonta al origen: aquella tarde en Tanuris, el perro amenazando a Malki... -¿Un niño? ¿Un hombre y un niño? -¡Magnífico! Me hubieses defraudado si no lo aciertas... Toma este brazalete. Te lo has ganado.   Ella se asombra de algo tan inesperado y vacila en tomar la...

Ahora todo es sosiego, Malki dormita en su tapiz y los señores juegan tras la cena, sin  mandarme acostarle, todo ya se relaja, el arpa suena muy suavemente, como brisa en el oído, abajo el susurro de las palmas, las siervas descalzas pisando sobre el mármol, y el rojo del poniente allá hacia Alejandría, exactamente aquel color que me quemó las manos, ¡qué vivo el recuerdo! José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 4 Em prenc un Earl Grey amb mel. Llegeixo sense pausa. Tots els matisos de la feminitat. Tots els replecs i les giragonses de la femella atramuntanada. Inesgotable deu de Yin. Me'n faig creus, al Cap de Creus. Em costa imaginar un escenari millor. Quan la vida supera amb escreix les paraules, el més sensat és callar, emmudir, i deixar que la vida et segueixi sorprenent. Ara ja sé que no necesito morir-me per anar al cel.

Cel tapat. Plovisqueja. Xafogor (aquí en diuen estuba ). Els ocells no es cansen de piular. Passen els dies i les setmanes i els mesos... Aviat farà un mes que sóc aquí, empeltat d'empordanès. Els somnis es van consumant. Sort que me n'invento de nous. Els àngels em tenen molt consentit. Hi ha àngels pertot. El gall del veí canta a totes hores. La meva droga són els teus petons. Cireres i albercocs. No hi ha remei La veritat s'escola entre els dits quan volem atrapar-la Sempre a l'altra banda dels mots Mira'm i oblida tots els dubtes No hi ha remei No cal que facis tantes preguntes Viu Estima't Sigues tu No hi ha remei He vingut a quedar-me Demà serà millor

No es pot viure (ni avançar) amb el fre de mà posat

Tanco els ulls i penso en tu, et recordo, t'imagino: et veig somrient, feliç... I m'envaeix una tendresa infinita... tan infinita com les estrelles totes de l'univers... I el dolç vertigen de saber que només sóc jo, veritablement jo, arraulit entre els teus braços.....

Feia dies que volia canviar la capçalera del blog. Han passat dues setmanes des de la mudança i ja no tenia gaire sentit mantenir la imatge del llac de Terradets vist des del Sant del Bosc. Aquest matí he tornat a anar al que s'ha convertit en un dels meus llocs predilectes de la zona, la Cova de les Ermites al vessant nord del Cap Norfeu . Hi passa el camí de ronda entre la cala Montjoi i la cala Jòncols. La cova va ser refugi d'eremites, alguna de les quals femenina. He vist una papallona rei ( Papilion machaon ) sobre un card marià i he aprofitat per a fer-li fotos. La papallona (una de les més grans i més maques del nostre país) ha fet de model sense immutar-se. M'he adonat que entre l' anterior i la nova imatge que encapçala el blog hi ha tres coincidències ben curioses: al fons hi apareix una superfície d'aigua (llac / mar), s'hi interposa una papallona ( Issoria lathonia / Papilion machaon ) la qual està al cim d'una flor de color lila (esp...