ENTRELLUM

Catalunya viu hores baixes, políticament parlant, també socialment, culturalment, a tots els nivells. S’han ajuntat dues catàstrofes: la processista i la covidiana, dues farses que han destruït aquella esperança que teníem en una república catalana i en un món millor... A nivell polític, la rendició és evidentíssima, una desfeta sense pal·liatius. Els mal anomenats partits “independentistes” han mostrat la seva veritable traïció –per uns indults, per la pagueta, perpetuant l’ordre establert del règim franquista-borbònic del 78, un Statu Quo que cada dia que passa ens perjudica més... Ara mateix la decepció i el desori són absoluts. Quan em vaig abstenir de votar és perquè vaig intuir que passaria el que ha passat. Em sap greu, però era força previsible. La repressió ñorda ni s’atura ni s’aturarà mentre aconsegueixi el seu objectiu: que ho deixem córrer... De la Plandèmia no en parlaré gaire. La conclusió després de 15 mesos ben patètics és que la majoria de la població és d’allò m...

Vaig conèixer la Renada-Laura Portet  fa 20 anys, quan vaig ser guardonat amb el XII Premi Francesc Català de Poesia d’Òmnium Cultural de Perpinyà.   Ella formava part del jurat. Des del primer moment em va captivar el seu entusiasme visceral, la vitalitat encomanadissa d’una dona eixerida, apassionada, rebel, compromesa, amb una vèrbola encisadora i una ànima tan gran que sembla mentida que pugui encabir-se dins un cos tan menut. Tota una Dama de les lletres catalanes, síntesi sublim d'intel·ligència i sensibilitat, encara que ella humilment s'autodefineixi com a "nineta de cabells blancs amb un mal geni d'ortiga"... Tota ella veritat, essencial i radical, radicalment lliure, libèrrima...  Aleshores jo tenia 37 anys i ella 37 més que jo. Ara està a punt de fer-ne 95 i viu en una residència de gent gran a Elna.  Més tard, quan l'any 2008 vaig guanyar el Premi Internacional Antonio Machado a Colliure, vaig tenir ocasió d'estar més temps amb ella, compart...

Fins al dia d’avui la mort ha estat poc present a la meva vida; com els quiròfans, ben lluny. Sortosament. Tinc 57 anys, ja no sóc un xaval, encara que me’n sento. La joventut de l’esperit. El nen que sempre juga, afamat de noves experiències... La padrina Maria (mare de mon pare) va morir quan jo estava estudiant a Pamplona, als 19 anys. Vaig veure-la morta a casa, em va causar impressió. No he oblidat l’escena de la vetlla. Però després poca cosa més... Recordo els rogalls del tiet Paquito, el meu padrinet. També es van morir el tiet Agustí i la padrineta, la Ramoneta, ambós germans de ma mare. La tieta Maria sembla que ha estat a punt de dinyar-la, però se n’ha sortit. Com que jo sempre he viscut fora, no he sentit gaire d’a prop la mort dels familiars...  Fa un temps que les coses han canviat. Els pares estan entrant en plena decadència, sobretot el pare, que ja ha fet 85 anys. Els propietaris de l’apartament que tinc llogat (La Montse i en Joan) també són grans, i fa dies que ...

A les sis en punt surten les sis barques grans dels pescadors, a tota màquina en direcció nord-est. Abans han estat donant tombs a la badia, escalfant els motors. El mar és una bassa d’oli. Aviat eixirà el Sol... Em desperten els ocells . És el que té dormir sol. Nit calorosa. Fa flaire d’istiu... La Montse ja rega el jardí, matinera com sempre. Fa dies que té uns dolors terribles a l’esquena. L’edat no perdona. Me la trobo amb la seva bata de dormir rosa i em diu: “Hola, rei, on vas tan d’hora?” Li dic: ja saps que m’agrada veure sortir el Sol... A les 6:15 apareix esquinçant la línia de l’Horitzó. Hi sóc abans per a poder gaudir de les tonalitats més oníriques, sobretot si el cel no és ras: porpres, violacis, taronges, vermells... Un deliri cromàtic divinal, un espectacle incomparable, cada dia diferent, de franc... És l’hora meditativa per excel·lència, la salutació de l’astre, de la nova llum que neix per a omplir el món d’energia renovellada. L’esguardo de fit a fit i li prego qu...

Fa 3 anys que no publicava res en aquest blog. Vaig tancar l'accés públic perquè no volia barrejar la meva identitat real amb el nou personatge que havia creat a Twitter: @VogelfreiCAT Com a "Vogel" vaig començar a escriure fils l'estiu de 2018 arran de la febrada independentista. La influència va anar creixent fins assolir els 30.000 followers i publicar un  llibre  recopilatori. També existeix un blog  en el qual podeu trobar indexada gran part de l'obra vogueliana.  Quan estava vivint a Manhattan vaig publicar el poemari Salvatge Horitzó La Trilogia Vogel culmina amb el volum EVAiTON on relato la nostra història d'Amor Tàntric Tres anys donen per a molt, i més emmascarat rere un nickname virtual que m'ha permès jugar a cor què vols, protegint-me sobretot dels típics atacs ad hominem ... Lo més complicat és portar màscara i mascareta alhora, tenint en compte que sóc nudista i allò que més m'agrada és anar despullat de pèl a pèl sempre que puc. Els...

Dissabte, Platja de l’Illa Roja Bany nudista, entre la platja de Pals i Sa Riera, després de caminar 5 km des de l’aparcament de la Caddy, a la Gola del Ter, descalç per la sorra gruixuda. Es comença a omplir de gent. Aigua fresca i clara, ja tocava netejar-se una mica. Ara el vent i el sol m’assequen, no duc tovallola. M’agrada la gent que es despulla, la seva vibració és més elevada, més subtil. Apareix l’angelitat que portem dins, quan ens lleven la roba que ens disfressa. La naturalitat humana emergeix i connecta amb la naturalitat pura dels elements: sorra, mar, vent, sol... Sembla mentida, que les persones no acceptin encara que la salut del cos i la salvació de l’ànima passen per aquesta reconnexió energètica... Vaig sanar a Terradets (on torno cada any uns dies, per agrair i meditar) i vaig desenvolupar la “connexió espiral” a Cap Ras (on tinc el “camp base” de la meva vida nòmada). He visitat 50 països, la bellesa dels quals conservo en la meva memòria, però tinc els meus l...

A la gola del Fluvià, càmpings que et barren el pas, multes de 600 euros si traspasses la línia protegida de nidificació als Aiguamolls, platja inclosa, fins el 30 de juny.  És la part indomesticable, la que reivindico quan parlo de llibertat, que és parlar de salvatgisme. La presència humana m’atabala. Les urbanitzacions detestables.  Elles amb gossos i ells amb bicicletes, amb pròtesis que els protegeixen de la intempèrie salvatge, com pròtesis són les llars, les famílies, les amistats, els amors... La societat sencera amb tota la seva cultura i civilització artificial és un invent per a protegir-nos de la intempèrie de la natura salvatge. Com la Caddy, la roba que vesteixo, la motxilla, el iPhone, la cartera amb targetes de crèdit, fins i tot les ulleres... També les paraules, per descomptat. Tot per a salvar-nos aparentment de la intempèrie natural de l’existència.  No em banyo. Està freda i he vist massa depuradores a prop, rius que desguassen les escorrialles h...

M’agrada ser un llop solitari. La Caddy em permet una autonomia nòmada amb comodidats prou acceptables. Observo el món i la gent. Passo de llarg. Vorübergehen. De vegades deixo per escrit les meves impressions. És un pelegrinatge. Sense casa ni família. En el desarrelament de les ales esteses. En el moviment sense destí. Nihilisme alliberador. La llibertat com el darrer mite, la darrera religió: la pura indeterminació incatalogable fluint en la pura espontaneïtat instantània... Ser autèntic que, en realitat, a efectes pràctics, significa no saber qui ets, no saber què fer i no saber on anar... Aquest “no saber” et salva de l’esclavatge generalitzat dins el sistema criminal capitalista. Aquest “no saber” et fa savi i et fa feliç. Apeirònicament feliç, camaleònicament feliç, amb la naturalitat dels animals que tampoc “saben” res i es guien per l’instint... Llop solitari. Us regalo totes les cadenes i totes les paraules (que també són cadenes). Deixeu-me en pau. 

M’adormo sota els tamarius de Garbet, la tramuntana bressola ma solitud retrobada, els rosssinyols i la música salada, el sol ponent envernissa Cap Ras. Te n’has anat una altra vegada, sempre que te’n vas em sento així: orfe i estrany, desorientat sense les busques dels teus braços, perdut en el desert dels llavis fonedissos... M’adormo sota els tamarius de Garbet... Sóc sense tu, hi ets present, ineludible, indeleble.