Salta al contingut principal

Entrades

Retorn al món analògic

Desdibuixo les passes, les empremtes, totes les ombres digitals que han virtualitzat la meva existència aquests darrers lustres. Recordo l'any 2004, aquell primer blog anomenat Tros de Quòniam ... Abans de crear el meu primer Hotmail ( ibis_tau@hotmail.com ) vaig protestar vehementment a la feina, renegant de les "noves tecnologies" com un ludita de pro. Va durar poc, la meva renuència. Després hi vaig caure de cinc grapes, esdevenint un bloguer addicte, teclamoll i polemista. Em vaig pujar al carro d'internet, de la "ciberliteratura" (sic), de les xarxes socials, etc. Blogs com aquest Entrellum i, darrerrament, la Vogel,  l'avatar influencer a Twitter ( @VogelfreiCAT ) amb la qual, aprofitant l'embranzida indepe, vaig assolir els 30.000 followers. Ara en queden 24.000 i, d'ençà de la desfeta indepe, s'arrossega com una "negacionista" repatània, contracovidiana recalcitrant, sempre defensora de l'anarcoindividualisme, fent honor...

Humitat tardorenca

La mar esvalotada s’engull la sorra de la platja. Tota la nit bramant. S’acaba octubre. Els somnis s’encongeixen amb una espècie de letargia.  Cada cop escric menys. No em cal. Les coses ja estan dites. La humanitat no té remei. Els anys que ens resten hem de ser feliços. Malgrat tot. Aprofitant les ullades de sol. Esquivant els obstacles. Saltant les tanques. Perpetrant la sagrada llibertat.  No hem vingut a queixar-nos, a rondinar, a ser víctimes ni perdedors. Hem vingut a conquerir territoris íntims, a guanyar l’espai i el temps que són nostres, privadíssims. Hem vingut a crear, a materialitzar aquest impuls primigeni, a espiritualitzar la rauxa animal. Tot és misteri: el que som, el que fem, el que tenim, el que esperem, la ment, el sentiment, la passió, l’horitzó, la bellesa, la veritat, la bondat, l’amor... La mar que no s’atura amb les seves onades tèrboles, potents. Escumalls que rodolen i espeteguen contra les roques. La boirina que amaga el Cap de Venus. Som eterns. ...

Ser feliç

Te n’adones que la vida és curta, que s’escurça cada dia: l’estiu ha passat, les pluges anuncien la tardor imminent, deixaràs les sandàlies a l’armari, et tornaràs a posar calçotets, sortiran els bolets, l’aigua del mar es va refredant... Has tingut una vida plena. Ara més que mai. Voldries poder allargar-la al màxim. En part depèn de tu, però hi ha factors que no controles. La salut, els diners, l’amor, allò que omple de sentit les hores del dia, les circumstàncies del món, que darrerament ha embogit... Com ser feliç dins el Titànic que s’enfonsa? Com ser feliç enmig de la guerra? Com ser feliç quan la tempesta no afluixa i el cel és cada cop més fosc?  Es tracta de crear el que vols, de decidir que, malgrat tot, hi ha camí, hi ha futur. Tots els obstacles poden ser reptes. Ho han de ser.  També era difícil la situació –tu a Manhattan i jo aquí– quan ens vam conéixer la primavera de 2019, i ara vivim davant el mar i estem les 24 hores junts. Per què hauríem de ser pessimistes...

Lliscar amb les onades

A mesura que et fas gran valores més el que tens –sobretot salut– i et tornes més contemplatiu que actiu, menys aventurer...  Tanmateix estem esperant amb candeletes el vehicle que ens permetrà una llibertat de moviments encara més ampla i llarga, més profunda...  La llibertat és això: moure’s, anar i venir, entrar i sortir, expressar-te, que et deixin en pau... El covidianisme (terrorisme mediàtic, censura, confinaments, morrions, distàncies, inoculacions...) ha ferit de mort l’estil de vida occidental, els valors liberals, allò que ens havia permès ser feliços les darreres dècades... No les tenim totes, sobre el futur immediat. Les suposades “pandèmies” i el suposat “canvi climàtic” serviran d’excusa per a perpetrar qualsevol totalitarisme. Ja ho hem patit i sembla que ha funcionat. Veurem com evoluciona tot plegat... Setembre estiuenc, agradós, suau. Han marxat els turistes i retorna aquella calma preciosa, amb el carrer buit de cotxes, les platges desertes, les figues madu...

No deixar rastre

Ens hem passat la vida deixant rastres, petjades, textos... Analògics i digitals, sobretot digitals darrerament, a través dels heterònims...  Què són, les xarxes socials? A qui serveixen? Per què aquesta necessitat de ser identificat, de cridar l’atenció i fer-se veure?  No n’hi ha prou amb ser, sinó que cal dir qui ets, dir què fas, deixar empremtes, fotografies, videos, piulades, donar la teva opinió... El savi no deixa petjades, viu ocult, discretament, no es fica en problemes, no busca brega, no s’exposa... Aviat no podrem sortir de casa sense QR, ni comprar al súper, ni viatjar ni res... Què se suposa que ha de fer l’home savi? Què ens indica la intel·ligència?  O ets un insider o ets un outsider. Si no surts del sistema, has de seguir unes normes imposades pel poder. Per escapolir-te’n has de ser capaç d’una autosuficiència difícil d’assolir. El terme mig resulta complicat: una cama dins i l’altra fora... No n’hi ha prou amb no tenir TV i reduir la teva vida social ...

Finals d’agost

És urgent que s’acabi l’agost, que els turistes se’n tornin al seu cau metropolità, que recuperem la pau i la solitud al carrer, a la platja... La plandèmia fa figa arreu, els inoculats entabanats, les notícies absurdes, els polítics comissionistes desorientats, els mengeles inquisidors a sou de la Màfia desesperats, peneta grossa, la societat de zombis que ens ha quedat, aquest totalitarisme de fireta amb QR i morrió, peneta gran. Suposant que hi hagi futur, serà fora i lluny de la TV i de les urbs, lluny i fora d’aquest experiment social lliberticida, fugint d’aquesta dictadura confinadora i inoculadora. Ben lluny. No en vull saber res, de la vostra histèria col·lectiva de resultes del terrorisme mediàtic induït amb xifres manipulades i tendencioses. Des del minut zero vaig intuir que tot era mentida. El temps m’ha donat la raó. El discurs hegemònic del dogma oficial, el no-pensament únic, la mera obediència irracional, un atemptat contra el sentit comú que no s’aguanta ni amb pinces...

Un regal del cel

L’Amor omple la buidor infinita de l’existència. Ets important per algú, si més no t’escolta, et mira, fa de mirall imperfecte de les teves imperfeccions, s’asseu davant teu, dorm al teu costat, et dona la mà, et toca, et besa, prova de desfer els límits de la individualitat separadora, t’acull com una onada, et bressola com el vent, espera i desespera com ho fas tu, pot comprendre els teus silencis, no et jutja gaire severament, és el bàlsam de les ferides i la mel de les desgràcies, respira a l’uníson,  batega amb tendresa, gemega sense fingir, es lleva la màscara per a jeure de qualsevol manera, és l’única certesa enmig de les incerteses, et cuida quan les forces fluixegen, t’empeny cap al futur amb ales immenses, coneix els teus secrets... L’Amor omple la buidor infinita de l’existència. És un regal inversemblant del Cel. 

L'infern dels humans

Encara les flames actives a la Serra de Verdera, davant la Mar d'Amunt, de Cau de Llop cap a a la Vall de Sant Creu. Fa una estona la columna de fum semblava l'erupció d'un volcà... Avions i helicòpters sobrevolen la zona, llencen aigua, proven d'apaivagar l'avenç de l'infern. Tot és palla seca, matolls d'allò més combustibles, víctimes propiciatòries de la sequera persistent. Sort que no hi ha gaire boscúria. Una mica de vent és suficient per a revifar la tragèdia.  Dia de festa local: la Verge del Carme, patrona dels pescadors. Foc, foc, foc a la muntanya. Em porta molt mal record quan, fa 9 anys, acabat d'arribar a l'Empordà, vam patir l'incendi de La Jonquera.  Habitem una terra resseca, inflamable, mediterràniament extrema, camp de batalla dels vents del nord i del sud, entre la salabror de les cales esquerpes i l'obra ancestral de les vinyes i els olivars.  He plorat d'impotència, com vaig plorar aleshores, davant l'espectacle d...

Tots els insults catalans

L’any 2004 vaig publicar a internet la llista més completa d’insults catalans. Els vaig endreçar per ordre alfabètic. La recopilació fou possible gràcies a nombroses aportacions que vaig rebre via mail d’arreu dels Països Catalans. Vet aquí:  A abacallat abaltit abductor abegot abellot abominable abraçafanals absurd aburgesat abusananos abusanenes acabacases acabat acaparador accidiós acollonit àcrata acuseta adoba-cossis de mal llamp adolescent adormit adupit advocat de marge advocat de secà afaitapagesos afamat afaneta afartapobres afemellat aferrat afonacases afram agaçant agaçoris agarrat [ets + agarrat que un xotis] agafallós agafasopes aganit aganyit agarrat agonies agre aguantaespelmes aguiló aixafabolets aixafaguitarres aixafamerdes aixafaterrossos aixecacamises aixecasamarres alarb alatrencat albardà albat albercoc alcavot alçapius alçaporro alcohòlic alficòs alienat aligot al·lucinat alobat alonso alopècic [alt i gros com un talòs] altiu amagacreus amagaolles amagapinyes ...