La vida cansa

La vida cansa. Cansa la gent. Cansen les paraules. T'havies de menjar el món i, a la que et descuides, ja t'has fet vell. Passen les hores, passen els dies, passen els mesos, passen els anys. Tot passa de llarg i ens deixa un regust de poma oxidada entre les dents. (Perquè, no sé si ho sabies, les pomes també s'oxiden com s'oxiden les bigues de ferro, però no et recomano fotre't una biga de ferro a la boca, encara que cadascú és lliure de destrossar la seva dentadura com li plagui). Cansa la vida i els blogs també cansen. Cinc anys és molt temps. Sobretot estic cansat de mi mateix. Per això em demano una excedència. Potser torno aviat o potser no torno mai més. L'únic que sé del cert és que, peti qui peti, continuaré escrivint, si més no privadament, que és cosa sana, teràpia infal·lible. Per tant, dono peixet a la legió incomptable dels enemics els quals destaparan ampolles de cava barat en rebre aquesta notícia. Tranquils, patuleia, que no plego per vosaltres, sinó per mi. S'ha acabat l'entreteniment. Ha arribat l'hora suprema. A reveure.

Blogmortem
Filant prim
Antaviana
Anar i venir