Dilluns ennuvolat. De vegades apareixen roses a la platja. No és la primera vegada. Avui dues de vermelles, elegants, amb la tija llarga, flors de floristeria. De ben segur acompanyaven unes cendres que s'hauran fos amb l'escuma i l'aigua, nodrint peixos, garotes, posidònies... Les roses han surat i, anant a la deriva amb el caprici de les ones, han arribat a la sorra, testimoni d'un altre naufragi vital.
Podrien ser les teves cendres i les teves roses, si és que les roses poden pertànyer a algú. Avui són del mar i de la platja. Ahir estaven en mans d'amics i familiars que acomiadaven l'ésser estimat. No les toco. Són sagrades. Roses vermelles a la platja. Descansa en pau.
6 comentaris:
les cendres s'han de llençar al primer abocador que trobis, on no contaminin, les meves les primeres, per suposat.
Ja ho has deixat escrit al testament, això?
A mi personalmente me gustaría que se me comieran los buitres, como los budistas, te quiebran los huesos y te lanzan como alimento de las aves carroñeras. Así, respetas el ciclo de la naturaleza y hay seres vivos que se aprovechan de ti.
Javier
Por desgracia,las cenizas no se reciclan en el mar. Se añaden a la naturaleza muerta, que desgraciadamente en el Mediterráneo ya hay mucha. Por romántico que sea el echar las cenizas al mar, más vale utilizarlas como abono para el jardín o las plantas, a ver si así sirven de algo.
Javier
Entonces te recomiendo el Montsec. Por ejemplo el pueblo abandonado de Rúbies. Te dejas morir allí y que no encuentren (los humanos) tu cadaver. Els voltors el trobaran de seguida, no pateixis.
El problema es que te encuentren agonizando...
Javier
Publica un comentari a l'entrada