ENTRELLUM

Dissabte passat em vaig enamorar d'una melodia que Maite Aguirre va interpretar al piano en el concert de cloenda de les XXIV Nits Musicals de Vallromanes. Es tracta d' El Pont , una obra que Frederic Mompou va compondre l'any 1946. La Carme Miró m'ha ajudat a buscar-la. Es troba en un CD enregistrat pel pianista granollerí Jordi Masó [ web ]. Us la deixo aquí mentre estic de vacances... Encara que la música més adient per al lloc on vaig seria aquesta... Apa, passeu-ho bé, quan torni tornaré. Una entrevista Un poema Un post Twit

Àfrica no és tan lluny si tanques els ulls i mires el cel a l'hora del capvespre quan els rinoceronts pasturen i els nens s'enfilen descalços als arbres. Àfrica és un racó del teu cor. Àfrica és una pell i una mirada i uns llavis humits que cerquen noves besades. Àfrica és el silenci dins el bosc o el cant de les cigales o un comiat impossible. Àfrica ets tu i el meu record de tu. Àfrica som nosaltres. Sempre. Ara. Avui. L'obscura presència inconfessable. Africa L'Africa non è tanto lontana se chiudi gli occhi e guardi il cielo nell'ora del tramonto quando i rinoceronti pascolano ed i bambini s'infilano scalzi sugli alberi. Africa è un angolo del tuo cuore. Africa è una pelle ed uno sguardo e labbra umide che cercano nuovi baci. Africa è il silenzio nel bosco o il canto delle cicale o un addio impossibile. Africa sei tu ed il mio ricordo di te. Africa siamo noi. Sempre.Ora. Oggi. L'oscura presenza inconfessabile. [Versió d' Anna Cinzia Paolucci ]

"L'amor és molt difícil d'entendre. I saps per què? Doncs perquè l'amor és la cosa més idiota de l'univers, Tommy, però també la més important. Per això costa d'entendre." (pp. 201-202) "Per entendre la reacció de Marcus només hi havia una resposta lògica: que hi ha coses, com l'amor, que no ho són. L'amor no es pot mesurar amb la racionalitat d'un compàs." (p. 331) "Hauria admès que l'amor fos una experiència trista, desesperada o cruel. La meva versió de l'amor era boira sota les pedres , i res més." (p. 470) "Qui ha dit que l'amor és bonic? L'amor és, sobretot, poderós. L'amor pot deformar la nostra moral de la mateixa manera que una biga de ferro, tan dura i sòlida, es retorça en un forn." (p. 523) "Imaginem-nos que l'amor de la nostra vida s'amaga sota mil milions de pedres. No pot haver-hi res de pitjor. O sí: que visqui a una cantonada de la vida i no vulgui saber res de nosa...

"La meva versió de l'amor era boira sota les pedres, i res més." Albert Sánchez Piñol, Pandora al Congo , p. 470

LCL et le Tour de France 2008 LCL_08

El mal és antimetafòric. No hi ha mal privat. El mal sempre és fruit de l'esbombament públic. És la societat la que criminalitza. Són els altres els que apliquen la llei i dictaminen què és i què no és delicte. El que tu facis -sigui el que sigui- ja t'està bé. El mal habita les ombres i estima el secret. El mal és clandestí. El mal no és mal si no és visible, si resta dins l'àmbit estrictament subjectiu. És quan surt a la llum pública i s'objectivitza que el mal pren cos i ens deixa atònits. Les categories morals -la culpa, l'escàndol, l'escarni, la maledicció-, tot són epifanies de la veritat presumpta que cohesiona la tribu ancestralment tabuada. Sota aquest simulacre d'ordre, sota aquesta artificiosa eticitat, bull la llibertat insubornable, que és la pulsió fonamental que mou el sol i les altres estrelles de la galàxia humana, massa humana. Ningú no viu una sola vida. Ningú no està fet d'una sola peça. El mal no té rostre, sinó màscares diverses, p...

Tot és quietud. No hi ha simulacre. La perfecció senzilla. Virtuosa senzillesa. Ni tan sols el temps destorba el balandreig de les onades. Els ocells piulen rere els canyars. La brisa deliciosa. ¿Què espero de la vida? Aquest horitzó clar, diàfan, aquesta llum i aquests blaus... ¿Què podria esperar? Tenir-te a prop quan em manques i no poder-te oblidar. Non c'è simulacro Tutto è quietudine. Non c'è simulacro. La perfezione semplice. Virtuosa semplicità. Neppure il tempo disturba il dondolio delle onde. Gli uccelli pigolano dietro i canneti. La brezza deliziosa. Cosa spero dalla vita? Questo orizzonte chiaro, diafano, questa luce e questi blu... Cosa potrei sperare? Di averti vicino quando mi manchi e non poterti dimenticare. [Versió d' Anna Cinzia Paolucci ] --&-- See you! Get away from de noise I like the way you do it Oh it's what you do to me Més orxata Caricatura & Pakores

El mar és un mirall que et retorna la mirada. Les ones replecs de l'ànima. El veler trenca la línia de l'horitzó. El llampurneig de l'aigua. Un altre tren que passa. El matí com un regal acabat de desembolicar. El mar és un mirall que coneix els teus neguits. La senyora parla pel mòbil i diu que està jubilada mentre camina sense esma cap a enlloc. Suren boies grogues. Sorra sense trepitjar. Gavines. Tot un silenci possible que mai no arriba. Un altre tren. Cabrera de Mar. Il mare è uno specchio Il mare è uno specchio che ti ritorna lo sguardo. Le onde pieghe dell'anima. Il veliero rompe la linea dell'orizzonte. Lo sfavillio dell'acqua. Un altro treno che passa. Il mattino come un regalo finito di scartare. Il mare è uno specchio che conosce le tue ansie. La signora parla al cellulare e dice che è andata in pensione mentre cammina senza animo e senza meta. Galleggiano bòe gialle. Sabbia non calpestata. Gabbiani. Tutto un silenzio possibile che non arriva...

L'Accent Catalan és la revista del Consell General dels Pirineus Orientals . Fa un mes em van telefonar per a fer-me una entrevista ... El que ha sortit publicat és això: Fixeu-vos en la "traducció al català" que hi ha davall de la versió francesa... Perquè després diguin que Montilla destrossa el català ! No us perdeu la carta que Renada Portet , afligida i desolada, ha enviat al President del Consell General protestant per aital exploit . Aquí la teniu: La constitució francesa ja reconeix la nostra llengua com a regional , però si la manera de promoure-la és perpetrar textos com aquest, millor que la deixin estar...

A Lleida en diuen catxar , a Mallorca boixar , al Pallars tringolar ... I sempre ve a ser el mateix: afogar-se i desfogar-se mitjançant un cos aliè. Els cossos foren dissenyats per a l'acoblament. No hi ha res més trist que un cos isolat. Abraçar, besar, acaronar, fornicar... Infinitius que regalimen infinites tendreses. Cada cos és un enigma que cal desxifrar...