ENTRELLUM

La terra vermella i la cara dels quilombos (esclaus alliberats) barrejats amb garimpeiros (cercadors de pedres precioses) i hippies, turistes ecològics i turistes new age . Si parlessin les pedres, les més brillants, insultarien l’home, explotador de mena que remena rius i coves, lladre de tresors i llibertats. Des de l’hamaca contemplo el Morrão i albiro la sendera que puja cap a la cascada de la Fumaça, la més alta del Brasil. Hi ha papallones enormes i colibrís. Hi ha pau. El vent escampa els núvols. Som al centre del món i el batec d’aquest cor és visible. En diuen alto-astral . No penso traduir-ho.  A terra vermelha e o rosto dos quilombos misturados com garimpeiros e hippies, turistas ecológicos e turistas da New Age.  Se as pedras falassem, as mais brilhantes, insultariam o homem, explorador que remove rios e cavernas, ladrão de tesouros e liberdades.  Da rede, contemplo o Morrão e vislumbro a trilha que vai até a cachoeira da Fumaça, a mais alta do Brasil....

La felicitat deu ser estar sol molt lluny de casa (suposant que tinguis casa), no conèixer ningú, menjar coses estranyes, escoltar la música sublim que canta un street singer anònim, banyar-te en una cascada d’aigua blava, mirar el cel i veure més estrelles que mai, tancar els ulls i donar gràcies. La felicitat deu ser saber que en algun lloc hi ha una persona que t’espera, enyorar-la i, tanmateix, no tenir pressa per retrobar-la.  A felicidade deve ser ficar sozinho longe de casa (assumindo que você tem uma casa), não conhecer ninguém, comer coisas estranhas, ouvir música sublime que canta um street singer anônimo, banhar-se em uma cachoeira azul, olhar para o céu e ver mais estrelas do que nunca, fechar os olhos e agradeçer.  A felicidade deve ser saber que em algum lugar há uma pessoa que te espera, ter saudades e, no entanto, não estar apressado em encontrá-la novamente.

Ara no busquem diamants ni tenim por dels bandolers, encara que les gatas- bravas   de pell bruna i cabell afro es passegin amb mirada desafiant pels carrers. El turisme verd no ha pogut soterrar l’essència d’aquests verals feréstecs on el riu guardava els somnis més materials i l’ànima esdevenia pluja sobtada vora la cascada.  La música s’atura. Tothom s’amaga. Lençóis és el bressol de la vida, i la seva tomba.  Agora não procuramos diamantes, nem tememos os jagunços, embora as gatas-bravas de pele escura e cabelos afro caminhem com um olhar desafiante pelas ruas.   O turismo verde não conseguiu enterrar a essência desses paragems selvagens, onde o rio guardava os sonhos mais materiais e a alma tornou-se chuva repentina perto da cachoeira.  A música pára. Todos estão escondidos. Lençóis é o berço da vida, e a sua tumba.

El fil vermell que uneix els cors, invisible.  Abracem els arbres perquè som arbres, canals entre el Cel i la Terra: arrels, troncs, branques, fulles, flors, fruits... Els ocells hi fan el niu. El vent ens despentina.  El vent ens pentina. Som ocells: ales i set d’horitzó... El fil vermell que uneix els cors, etern, indestructible. O fio vermelho que une os corações, invisível. Abraçamos as árvores porque somos árvores, canais entre o Céu e a Terra: raízes, troncos, ramos, folhas, flores, frutas ... Os pássaros fazem o ninho. O vento nos despenteia. O vento nos penteia. Somos pássaros: asas e sede de horizonte... O fio vermelho que une os corações, eterno, indestrutível.

La vida et porta per camins de boira, lluny en la distància sobre els oceans. Hauries d’aprendre a donar gràcies. Hauries d’aprendre a acomiadar-te amb elegància. Al capdavall, viure és un regal, i el fet de morir serenament demostraria que potser van servir d’alguna cosa tantes batalles. Oh solitud, Oh llibertat, l’amor es rendeix en la vostra abraçada. El nen reclama el caliu. Ella ho sap: és mare. El seu poder dolç i sagaç. La vida ens porta per camins de boira, lluny en la distància sobre els oceans. A vida leva você através de caminhos brumosos, longe na distância sobre os oceanos.  Você deve aprender a agradecer. Você tem que aprender a dizer adeus com elegância. Afinal, viver é um presente, e o fato de morrer serenamente provaria que talvez façam sentido tantas batalhas.  Oh, solid ã o, Oh liberdade, o amor se rende no abraço de vocês. O menino exige o calor. Ela sabe disso: ela é mãe. Seu poder doce e sábio.  A vida leva você através de caminhos ...

L’home és un animal trist, melancòlic. La veritable joie de vivre és difícil de trobar perquè estem obligats a adaptar-nos a un modus vivendi demencial que ha perdut la connexió amb l’energia divina, és a dir, natural.  Les ciutats no són indrets saludables. El materialisme limita la transcendència de l’ésser. Tot plegat provoca insatisfacció i violència constants.  La melangia humana és un record d’aquell paradís que vam perdre o del qual vam ser expulsats. Ara, entre ortopèdies tecnològiques i completament desorientats, enyorem la senzillesa i la llibertat primigènia, infantil, la innocència veritable.  Al meu entendre, la solució no és el budisme o la meditació (camins legítims), sinó la via xamànica: reaprendre a ser salvatges de nou, abandonar la domesticació, i ser el que som realment: divins, naturals, autèntics, espontanis...  O homem é um animal triste e melancólico. A verdadeira “joie de vivre” é difícil de encontrar porque somos forçados a nos adapta...

Era el somni del pelegrí, caminar sense destí, admirar la bellesa del món, els detalls intraduïbles, els presents plusquamperfets, abraçar causes perdudes, aprendre a llegir en els ulls originaris, omplir-se de fang i d’algues en alguna badia remota de la selva tropical.  Era el somni, els llavis irresistibles, la mà que et guia fins als secrets profunds i humits, dolça remor de pedres enormes i onades verdes i crancs que s’amaguen dins la sorra i la son que arriba deliciosa quan el dia no podria ser millor i ballar la samba i deixar que els déus pagans s’apoderin del cos per a sentir que pots tocar el cel amb les ales, que ets cel si et deixes estimar.  Era o sonho do peregrino, caminhando sem destino, admirando a beleza do mundo, os detalhes intraduzívels, os presentes mais-que-perfeitos, abraçando as causas perdidas, aprendendo a ler nos olhos originais, se encher de lama e algas numa baía remota da selva tropical.  Era o sonho, os lábios irresistíveis, a mão que guia ...

Es tracta de sentir el vent a la pell, deixar que els núvols s’allunyin suaument, esperar que la nit reuneixi els cossos i que la lluna ompli la cambra amb la llum més íntima. Es tracta de dir i de callar al mateix temps, deixar que el silenci nodreixi l’ànima, esperar que la vida s’endugui el dolor i ens porti plaer, si més no la placidesa, la serenor, el batec de pau enmig de la guerra humana.  Es tracta de ser allò que som sense estrafer el gest ni somiar quimeres, conscients de la fugacitat de tot el que existeix sota la innúmera munió de les estrelles.  Trata-se de sentir o vento na pele, deixando as nuvens se afastar suavemente, aguardando a noite para reunir os corpos e a lua encher o quarto com a luz mais íntima. Trata-se de dizer e calar ao mesmo tempo, deixando o silêncio nutrir sua alma, aguardando a vida levar a dor e trazer prazer, pelo menos a placidez, a serenidade, a paz batendo no meio da guerra humana. Trata-se de ser o que somos sem um g...

Acaba un any frenètic, a nivell personal i a nivell polític. El 2017 ha sigut el que més he viatjat (he travessat l’Atlàntic 8 vegades i la llista de països visitats arriba a 45) i l’any de la proclamació de la República catalana (malgrat els entrebancs i les incerteses futures).  Destaca per damunt de tot Brasil, on sóc ara. És la tercera estada, la més llarga. La raó principal és una brasilera: Cherchez la femme! M’he saltat l’hivern europeu per a gaudir de l’estiu en aquestes terres tan amables i acollidores. Tornaré a CAT per la primavera... Sóc optimista de mena i, per tant, crec que la lluita del meu poble per la llibertat reeixirà. Costarà, però ho aconseguirem.  Dono gràcies per tot el que he viscut, per les benediccions rebudes i per les experiències que han omplert d’aprenentatges el meu camí.  Fem el que fem, estiguem on estiguem, continuarem endavant, cercant la llum, estimant amb el cor net i l’esperit prest per a elevar-se a noves dimens...

Dia de Sant Esteve. Em regalo una antologia amb els 100 millors poemes brasilers del segle XX. Em servirà per endinsar-me en la literatura d’aquest país tan divers i fascinant. Poesia que apareix sovint a les lletres de les cançons, perquè si alguna cosa és espectacular aquí és la varietat i qualitat musical. No em canso d’escoltar-la.  A la vida només hi ha una cosa més important que la llibertat: l’amor. Per això L’AMOR A LA LLIBERTAT és lo màxim. No hi ha cap poder que pugui imposar-se a aquesta força imparable. Estima la teva llibertat i la del teu poble. Lluita per aconseguir-la. El premi és la felicitat.