I sentir que no estem morts, que encara hi ha vida entre els dits, a la pell, a la punta de la llengua. I seguir l'impuls més primari, arriscar-se, perpetrar-lo, com si demà fos la fi del món. Jugar sense vergonya, mimar el nen o la nena que som, esbrinar el secret de la felicitat, que no és cap concepte grandiloqüent, sinó aquell petit detall tan especial, aquella infinita tendresa que s'escola dins els batecs i ens fa plorar de joia. I acomiadar-se amb un somriure, sense dir res, perquè la mirada és l'idioma de les ànimes que s'entenen. I ser llum entre les ombres. I somiar la caseta davant del mar amb l'hortet al darrere. I com sempre, des de sempre, fins sempre, adorar-nos.
Comentaris
porqué después de decir cosas tan hermosas sobre los sentimientos , espirituales y físicos....huyes?
A qué le temes? a la permanencia? Si las cosas no pudieran ser eternas, no existiría la idea. Pero como ser libre que eres puedes claro,detenerte en el camino, disfrutar de todo lo que te rodea y luego seguir...hasta que encuentres otro árbol bajo el cual cobijarte...
Es una muy respetable manera de "andar por la vida"...sólo se trata de encontrar la manera de ser feliz... de existir.
Y tu, buen hombre, qué religión te impide decir ocasionalmente: "no lo sé"? ¿ Crees tener siempre la respuesta a todo? Es de sabios pronunciar alguna vez "No tengo respuesta", "Quizás tengas razón". A ver... repite conmigo:
Quizás tengas razón Isabel.
Con todo mi cariño a los dos!
Consultorí de la dra. Francis?
Tant ens costa acceptar als altres tal com un es.
Quan un no accepta als altres, tampoc s'accepta a sí mateix.
Viu lliure, en pau i harmonía.
Xavi