ENTRELLUM

No hi ha dreceres cap a la felicitat. O potser sí. Que quan s'acabi el paper higiènic trobis que hi ha un rotlle nou a l'abast. Agafar un CD de El Último de la Fila i escoltar aquella cançó que feia anys que no escoltaves. Ensumar la pols molla després d'un ruixat. Reconèixer un ocell pel seu cant. Veure créixer els bambús. Deixar de pensar... La felicitat no és un camí ni una meta, sinó una sensació subjectiva amarada de lleugeresa. Si la vida pesa, la felicitat se'n va. Instants com ales que et permeten volar. Com un surar sobre els neguits que ens atabalen. Instants. Instants com melodies que ens aïllen de tot plegat. La felicitat d'un diumenge de juny amb el curs enllestit i les notes passades... Powered by Castpost A todos mis sucesivos “jefes” les irritaba que yo supieses más que ellos de todo: actualidad española incluida.

M'arriba aquest mail d'una entrellumaire... Toni, No has parlat de la teva successora al premi Ferrater . El que és curiós és que sou la cara i la creu, ella tan espiritual i tu tant... Seriosament, n'hauries de fer un input. Salutacions Responc: Benvolguda amiga, No puc parlar de la meva successora al Premi Ferrater, la comtesa de Balàfia, baronessa amnèsica de la soga de la Pastilla i marmessora del quadrat del tros, altrament dita Dolors Miquel, perpetradora de la Missa Pagesa , per les següents raons de pes: 1- Vaig formar part del Jurat que va decidir qui havia de guanyar el Ferrater d'enguany. No tinc cap vocació de Marsé , jo. Cada cop m'agraden menys les polèmiques . 2- La Miquel no és la Janer. On vas a parar! 3- ¿Espiritual la Miquel? ¿Vols dir? Von allem Geschriebenen liebe ich nur Das, was Einer mit seinem Blute schreibt. Schreibe mit Blut: und du wirst erfahren, dass Blut Geist ist. 4- Potser algun dia, més endavant, em decideixo a parlar... 5- O potser...

Ella fuma. Tu odies el tabac. El tabac és car, brut, pudent, fastigós... Si te l'estimessis de veritat, l'acceptaries amb el seu tabac, estimaries també el seu fum i el seu alè nauseabund. ¿¿¿??? ¿No diuen que estimar és voler el bé de la persona estimada? Per tant, el que tu vols és la seva salut, que deixi de fumar. Si ella s'estimés de veritat, deixaria de fumar. Si ella t'estimés de veritat, deixaria de fumar. Però ella segueix fumant... ¿¿¿??? ¿L'amor al tabac pot ser més fort que l'amor a un mateix o l'amor a la parella ? ¿Quina puta merda té el puto tabac que esclavitza tant? Fumar és desig de cendra. Fumar és suïcidi pàmfil. Fumar és incinerar-se sense anestèsia. Però ella segueix fumant... ¿¿¿??? ¿Per què no l'engegues? ¿Quina voluntat falla més: la seva o la teva? ¿O és que l'amor és una pura confusió tan irracional com el fet de fumar? ???¿¿¿

No hi ha cap sensació que s'assembli a la sensació de sortir d'un revolt estripant amb la moto gas a fons, el motor bramant entre les cames, el gest decidit del canell transmetent el poder a la màquina que et catapulta cap endavant de manera brutal... No, no conec una sensació igual. Potser per això les motos m'han captivat sempre. Des de molt jove, sempre he tingut moto: un Vespino taronja, una Montesa Enduro vermella, una Vespa 200 groga, una Yamaha Diversion verda, un scooter platejat, una Honda negra... Gairebé tantes motos com xicotes. Igual que les dones, la majoria de les vegades he hagut de canviar-les per culpa d'accidents o traumatismes irreparables. Ara que ho penso: alguna mena de paral·lelisme hi deu haver entre conduir una moto i fer-s'ho amb una dona... Ella (la moto o la dona, ambdues femelles) s'escalfa, és cavalcada, vibra entre les teves cames, s'hi arrapa... Es crea una simbiosi quasi perfecta quan els cors bateguen a l'uníson i els c...

Encara que sempre ens pot salvar una metàfora...

És aquesta estranya sensació de què tot t'és ben igual. El món sempre fora, lluny. La gent xerrant i gesticulant sobre l'escenari. Tothora canten el ocells. Fa sol. Insípida, la vida llisca reiterant-se. Aquesta estranya sensació de què, en el fons, res no t'afecta, de què podria passar qualsevol cosa i tu et quedaries quiet, silenciós, contemplant la desfeta sense immutar-te. Com si els sentiments haguessin fugit del teu cor o del teu cervell o dels teus collons. Vés a saber on rauen els sentiments. Aquesta estranya sensació d'indiferència gairebé absoluta, de decepció, d'inèrcia lànguida. No esperes res de ningú , ni tan sols de tu mateix. Fa calor. Menjaves xocolata i cireres mentre la tarda s'escolava a l'obaga dels mots. Tot és incert. Tot. Tot menys aquesta sensació estranya que ja fa dies que t'acompanya com una ombra certa cap a enlloc. Com si el futur fos buit. Com si fossin buides totes les paraules. Com si tot el que has fet fos no-res...

Sexisme : separen nens i nenes en escoles diferents. Anticatalanisme : la llengua vehicular d'aquests centres és el castellà. Integrisme religiós : la ideologia opusiana és sectària i atempta perniciosament contra els drets humans. Etcètera... I això ho financem TOTS de la nostra butxaca amb el vistiplau d'un Govern catalanista i d'esquerres! Font: e-notícies

¿Quin dret tenim a esperar res? Tota esperança és il·lusòria.

No és per a donar la raó a Freud , però si en realitat el sexe fos molt més important del que sembla (la qual cosa alguns i algunes no estan disposats a reconèixer ni borratxos de vi ni xutats de viagra), aleshores tampoc no caldria avergonyir-se de perpetrar-lo amb la naturalitat que exigeix l'instint més primari. Atès que la nostra mauleria social ens empeny cap l'autoengany més apocat i la sinceritat sovint és vista com una barroera expressió de la manca de civilitat, i tenint en compte que la cardamenta estimula l'eucràsia i el gregarisme, potser hauríem de començar a plantejar-nos seriosament la possibilitat de prescriure la llibertina cohabitació folgadoracobladora dels catalans i les catalanes per tal que el país prosperi sense escarafalls ni entrebancs devers la plenitud somiada, una apoteosi pleromàtica que els polítics, pobrissons, ni tan sols intueixen... Per cert, ¿en parla d'això l'Estatut? Com diu l'impresentable "poeta" Josep Domènech (...

Avui és 6.6.6 i diuen que s'acaba el món. Em sembla perfecte. Doncs que s'acabi. Ja durava massa, aquesta absurda comèdia. La veritat és que jo ja començava a avorrir-me com una os tra . De totes maneres, algun dia o altre s'havia d'acabar, no? Llàstima que aquest dimecres havia quedat amb una persona per a menjar xocolata ... Tant se val: el menjarem desfet a l' infern i santes pasqües. Entrellumaires: Feliç Apocalipsi Nou! No a la melsa del silenci més mesell ni a la falsa resistència de la prudència In memoriam Cada cop que mor un poeta ploren totes les paraules.