ENTRELLUM

Avui he rebut a la bústia l' Informe sobre La Pedra del Diable que ha confeccionat la secció d'arqueologia del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Han tingut l'amabilitat d'adreçar-me una carta d'agraïment i de citar fragments d'aquest humil blog en el recull d'antecedents històrics. Podeu consultar l'informe sencer aquí . Gràcies Vicenç Corbera de Can Maura ( a.c.s. ) Gràcies Manel San Francisco de Can Raspall Gràcies Albert Fàbrega ( blog ) Gràcies Enric Ortega (Museu Arxiu de Vilassar de Dalt) Aprofito per a recomanar-vos aquest blog sobre megalitisme andorrà: David Gálvez Casellas Tots els posts sobre La Pedra del Diable Notícia al Diari Maresme Notícia al diari Avui Notícia a La Pinya

Jo sóc molt perillós quan entro a les llibreries. M'ho emportaria tot. Per això procuro no acostar-m'hi gaire. Avui he anat a Granollers per un assumpte i, de retop, he acabat dins La Gralla . Ho confesso: no ho he pogut resistir i he caigut en la temptació. Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa . He adquirit quatre volums : una guia de bolets, dos llibres de relats i una novel·la. Conec personalment dos dels escriptors ( EVM i MD ). El portuguès (amic íntim de Pessoa ) es va suïcidar a París quan tenia 26 anys. Com d'habitud, me'ls llegiré tots alhora. En tindreu notícies.

El dimecres és el dia que em passo més hores a la feina. Entro a les vuit del matí i surto a les cinc de la tarda. Nou hores. Massa hores embotit entre les quatre parets d'un institut ple de púbers metropolitans (i. e. castellanoparlants). Massa hores perorant per al dimoni. Quan plego, camí de casa, redescobreixo el món exterior amb renovada admiració. Com aquell presoner platònic que va poder deseixir-se dels lligams que el confinaven a l'ombrívol fons de la caverna, així m'allibero jo de les obligacions professionals per a poder gaudir de la llum veritable. Però vet aquí que, de seguida, faig cap a la caverna internètica. I la llum esdevé entrellum . Ara la pissarra és una pantalla en la qual gargotejo ombres virtuals. Sóc un traficant d'ombres . Paraules per als alumnes. Paraules per al blog. Massa paraules. Ombres que entapissen les parets de l'antre. La llibertat de l'escriptor s'anomena silenci. Només el silenci és enlluernador. Efectivament: la human...

Ahir, a l'intercanvi de mails amb Ferran Sáez arran del seu article sobre cassoles i blogs , el filòsof de la Granja d'Escarp va dir que la foto que encapçala aquest blog sembla un quadre de Friedrich... I és veritat. Concretament, el quadre de Caspar David Friedrich que més s'assembla a la capçalera d' ENTRELLUM és Der Wanderer über dem Nebelmeer (1817). Es tracta de la seva obra més coneguda en la qual hi apareix un elegant cavaller que, del cim estant, contempla un paisatge espectacular. Els penyals emergeixen entre la boira que omple la vall. A l'horitzó, altes muntanyes i un cel clafit de núvols. El cavaller vesteix una levita i fa servir un bastó. Des de la seva privilegiada talaia, sembla absort en la contemplació de la meravellosa panoràmica. El quadre és una visió romàntica de la solitud de l'individu i de la seva insignificança davant la immensitat d'una naturalesa esplèndida i aclaparadora. En el meu cas, la foto va ser feta per JBH al Col...

Interessant article de Ferran Sáez a la pàgina 24 de l'Avui: I les cassoles? . No fa gaire vaig parlar del mite de la societat civil . Al penúltim paràgraf, ell parla d' aquella entelèquia anomenada societat civil . La "hipòtesi" final de l'article és aquesta: Potser és que la gent que fa tres o quatre anys picava cassoles ara té un blog a Internet, i expressa allí les seves inquietuds. No hem d’oblidar que, segons diuen, Catalunya ha esdevingut el país amb més blogs polítics del món. Si t’has quedat tranquil després de pontificar pels plecs més recòndits del ciberespai, si ja t’has desfogat, per què perdre el temps amb una rudimentària cassola? No la descartin, aquesta hipòtesi: potser és que les forces se’ns escolen per l’aigüera virtual del mòdem. Que postmodern que queda, tot això! No és la primera vegada que el Sr. Sáez esmenta el blogs. Fa dos anys i mig va escriure un altre article que va inspirar un post de Tros de Quòniam : 15.6.05 PARLA DELS BLOGS ENC...

Hi ha dies que et planteges (o et fan plantejar) per què escrius, per què segueixes deixant constància blogogràfica de la teva vida, dels teus pensaments, de les teves fílies i de les teves fòbies... Hi ha dies que ni tu mateix acabes d'entendre aquesta necessitat diària de postejar. Podries prescindir-ne? Passaria res? No series el primer bloguer que plega. Què t'empeny a continuar? Aviat farà quatre anys que blogueges. Milers d'anotacions. El riu incessant de les paraules. Quin és l'objectiu final? Per què et fa tanta por el silenci? No t'haurà engolit el teu propi personatge? Vius pendent del proper post. La vida es divideix en dos: allò que és postejable i allò que no ho és. Avui has tornat a pujar al Castell de Sant Miquel . Dins el teu cotxe hi anaven dos alcaldes. Has dinat rovellons. Has acabat de pintar el garatge . A mitjanit estrenem web municipal ! Però, a qui poden interessar totes aquestes bajanades? I tanmateix les publiques...

Diguem que no cal fugir gaire lluny. Sempre pots trobar un altre cau al carrer del costat, un cau que t'aixoplugui del menyspreu, un cau petit i brut per a passar la resta d'anys que et manquen fins al patíbul. Diguem que no cal lamentar-se tant. Ella té raó: ets el seu passat. El pitjor que es pot ser és el passat d'algú. Sobre el futur m'estimo més no parlar-ne. Ho trobo de mal gust.

Ja fa temps que volia pintar el garatge. Es tracta d'un espai subterrani de 55 m² que encara està igual que el dia que vam comprar la casa, ara fa vuit anys. Vaig demanar pressupost al pintor el qual em va dir que em cobraria 1.200 € . Una pasta. M'ho rumiaré, li vaig dir. Mentre m'ho rumiava vaig visitar la botiga de pintures per esbrinar el preu del material necessari (20 kg. de pintura, 2 litres de dissolvent, un parell de cubetes de plàstic, tres corrons, dues brotxes). Total: 200 € . El rumiament es va acabar de patac. Aprofitant que gaudia d'aquest pont llarg i no tenia previst de fer cap sortida, m'hi he arromangat. Em passaré quatre dies emulant Barceló , inhalant pintura, embrutant la roba més vella, tacant-me fins a les celles... Ahir vaig buidar el garatge d'andròmines (la meitat han fet cap a la deixalleria), el vaig netejar a fons i vaig tapar amb màstic algunes esquerdes. Avui he donat la primera capa al terra. Demà faré la segona. Diumenge pintar...

Escola Catalana núm. 443