ENTRELLUM

L'error fonamental, la causa de tots els mals, és voler imposar la nostra voluntat. Mentre l'ego governi el timó, el naufragi està assegurat. En comptes d'això, el que cal és deixar-se endur pel corrent de la vida, fluir, adaptar-se a les circumstàncies, acceptar el que vingui com un regal del destí. És l' Amor Fati del que parlava Nietzsche. La veritable llibertat no és fer el que un vol, sinó voler allò s'esdevé, sense forçar res, amb espontaneïtat... Mentre l'ego (individu) no sigui capaç de trobar la connexió amb el Tot (cosmos i altres egos), estarà perdut, vençut, anorreat.

Amor, la luna, cascabel de plata, tu pelo entre mis dedos, todas las noches hasta que nos despierte el alba. Vuelve tu mariposa a mi casa. Se posa donde siempre y reposa. No habla. La miro y sé que eres tú, tímida como el primer día, blanca y callada. El aire se enfría, septiembre que llama, racimos de locura en copas de esperanza. Quiero volver a verte. Quiero ser fuego para tu escarcha. Aunque sea imposible, te amaré siempre. La flor perfumada de tu alma, el beso insuperable. Amor, la luna, los grillos cantan, el mito que inventamos aquella noche sagrada. Tu mariposa quieta junto a la ventana. ¿Qué dicen de nosotros los astros y las cartas? Quiero volver a verte. Aunque sea imposible, te amaré siempre. Nada como tu risa, tus ojos, tu calma. Tu pelo entre mis dedos. Amor, la luna, mi corazón aguarda.

Avui la lluna no duu el teu nom. No escric perquè vull. Escric perquè no puc evitar-ho, sovint contra la meva voluntat. Mai no estaràs segura del tot. Totes les cruïlles són provisionals. Ens cal caminar. És el nostre destí: tenir una destinació, un projecte, un objectiu vital... La por ens paralitza. Els dubtes. La memòria dels fracassos. El que diran. Avui la lluna no duu el teu nom. La miro en silenci mentre els grills canten. És tímida com tu.

Podríem estar hores mirant el mar, contemplant aquella línia tan recta que ni feta amb un regle, els velers que passen de llarg, els banyistes que suporten el sol més altiu, la maduresa de les coses a les acaballes de l'agost, l'instant present com un regal que potser ens mereixem. Ja era hora. Podríem estar hores asseguts en aquest banc, sota l'ombra dels arbres, sense a penes parlar, sense a penes pensar, en perfecte equilibri, lliures de la foscor del passat. No cal res més, ni impaciència ni necessitat. El mar, només el mar, l'assossec emocional, una profunda certesa: els astres no s'equivoquen mai.

És tan fàcil com quedar davant el mar i començar a explicar-nos les nostres vides mentre les onades van i vénen parsimoniosament, mentre els nens juguen amb la sorra i es remullen feliços; tan fàcil com mirar-se als ulls i saber que hi ha horitzons més enllà del cel i del mar, més enllà de les paraules; tan fàcil com deixar-se endur per la música d'una guitarra que tremola, d'una posta de sol que, poc a poc, s'esmuny; és tan fàcil com imaginar que demà serà millor que avui, que demà tot és possible, davant del mar, lliures, com els nens que juguen amb la sorra i es remullen feliços...

Em truquen per a confirmar-me que el programa que vam gravar el passat 31 de juliol serà emès per TV3 aquest dimecres dia 19 a les 12:00 . Si em voleu veure fent el pallasso una estona, no us el perdeu.

Daré lo que soy al viento que anochece La risa inútil de mis labios de nadie El quehacer continuo de mi corazón errante La niebla que acecha detrás de los ojos Todo lo daré El alcohol que me enciende la lengua de trapo El aire que mueve las ramas de los chopos El lamento del galgo sediento Esa luz que apenas calla, rosada, tras los cerros Lo daré todo Mi vida que se precipita por los acantilados Sin una pizca de miedo Eternamente ajada Recubierta de musgos centenarios Mi vida, esta farsa que no pesa nada Apenas un quilate de uñas gastadas Los hielos antárticos El furor de los guerreros cuando las batallas eran verdaderas No este perverso simulacro de sables y escudos de plástico En la era de lo ficticio Me emborracho de lágrimas ajenas Porque mi pozo se secó hace siglos Los grillos etílicos Las fases lunares siempre previsibles La enfermiza condena El infierno doméstico y domesticado Bajo la piel, entre los dedos, Vorágine de cuadros zurbaránicos Oscuras y o...

L'agost comença a l'horta de Lleida amb una ventada huracanada i una pedregada que ha fet malbé tota la fruita que estava preparada per a collir. Les assegurances potser pagaran als pagesos, però els temporers (la majoria negres) vagaran per la ciutat com ànimes en pena, ombres inútils que ens recorden a cada cantonada que la vida no és gaire segura i que el cel de vegades pot ser d'allò més infernal.