ENTRELLUM

No és senzill acatar la sentència dels astres que dictaminen sobre nosaltres cada detall, des del pètal que neix fins a l'últim batec, cada silenci que omple l'espai entre les busques del rellotge, tots els errors que trenen l'argument, el pes de l'espera quan saps que no hi ha marxa enrere, cada sospir inútil, closes les parpelles, cada dolor que s'encomana i creix, que abasta braços i cames, la insensatesa del cor que es dessagna, mirades perdudes, carícies oblidades a l'andana del no-res. No, no és senzill. Camino a les palpentes de nit sobre la neu.

La mitja lluna creixent -taronja, exànime, silent- s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny. Com ella també t'amagues, bruixa que m'encisares, filla dels cims i del vent. Em deixes aquestes llàgrimes, buidor de mans i de paraules, aquest florir dels arbres que m'entristeix encara més. Em quedo amb totes les cendres, record de flames pretèrites, mandala de mi mateix. Te'n vas i no sé què fer. La mitja lluna creixent s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny. El riu que tant ens unia s'asseca cada cop més. M'arriba la teva veu ferida de llunyania. T'escolto amb el cor desfet. Allò que vam ser fou vida. Allò que vam ser és etern. Que el teu demà tingui rialles. Àngel, tresor, joia i estel. Em deixes aquesta lluna. Te'n vas i t'estimo més.

du bist der träumer der ohne Traum ist . du . mit dem schwellengang . gehe zu den nicht fernen hügeln . nimm deine augen und beobachte die grossen könner die der übungen nicht müde wurden bevor sie ihren weg antraten . der sinn den du zum folgenden ort trägst ist die gegenklage . ist die entsöhnung . es kommen schon die nebel ins tal und du könntest den weg verfehlen und zu spät zu deinem haus gelangen zumal du zur nachtzeit gehst . hier und nun findet dein gesang jene für die er bestimmt ist . die menschen werden schon selten und die anderen verschliessen sich deinem anspruch . sie leben in ihrer zeit und haben kein schicksal sonst eres el soñador sin sueño . tú . acechador de umbrales . ve a las no lejanas colinas . con tus ojos observa a los grandes maestros que no se cansaron de ejercitar antes de emprender el camino . el sentido que llevas contigo al próximo lugar es la reconvención . es la reconciliación . ya se asoman las nieblas al valle y pudieras perder el ca...

Rellegeixo per enèsima vegada el cap. XXV del Doktor Faustus de Thomas Mann... Du darfst nicht lieben... Liebe ist dir verboten, insofern sie wärmt. Dein Leben soll kalt sein - darum darfst du keinen Menschen lieben. Penso en el pacte mefistofèlic i en l'ulterior destí fàustic. 24 anys de creativitat genial abans de retre l'ànima al bàratre, amb l'únic "inconvenient" de no poder estimar amb veritable caliu humà. N'hi ha per a pensar-s'ho. Em jubilaria als 69. Un número maco.

Celebro el Dia Mundial de Poesia publicant a Bubok un poemari que vaig escriure l'estiu passat: Hanua Nua Mea (que significa arc de Sant Martí en rapanui). Aquí un tast Dono per acabada la meva participació al concurs Misión Eclipse . Deixo els eclipses i torno al meu entrellum .

Ja fa dies que assisteixo a la meva pròpia vida com si fos un espectador. Abans del Cataclisme estava convençut que jo era el que decidia, que els meus actes depenien de la meva voluntat lliure. Ara no. Assisteixo a la meva pròpia vida assegut a la platea. Tot el que apareix sobre l'escenari és per a mi una sorpresa: que ella marxi, que tu arribis; que llisquin les llàgrimes i mullin el coixí; que la lluna s'interposi entre el sol i la terra; que em llevi sense horitzons, borratxo de solitud, i que això no em suposi cap problema; que camini hores i hores sense buscar res; que trobi allò que no buscava; que els meus dits teclegin dins la boira paraules-corrua-de-formigues-afamades-de-llum-definitiva; que no soni el telèfon; que no pugui transmetre als altres el que sento perquè tinc una incapacitat permanent per als sentiments ; que el demà sigui una incògnita tan enorme que la sola idea de resoldre-la em produeixi vertigen; que el teu somriure estripi la llunyania; que les p...

Toni Quero em fa arribar un exemplar dedicat del seu primer llibre de poemes: Los adolescentes furtivos ( Cap Béar éditions , 2010), publicat en versió bilingüe castellà-francès, en una magnífica traducció de Renada-Laura Portet. L'obra va ser la guanyadora del Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2009. Vaig defensar-la com a jurat perquè em va atrapar des del primer vers. Tenir-la ara entre les mans, en una edició acurada (amb pròleg de Pere Gimferrer!), m'omple de satisfacció. Desitjo tota la sort al poeta sabadellenc en aquesta opera prima . Segur que en vindran més. Us copio un dels poemes que més m'agraden: Yo sé un nombre con el que te invoco, piedra y sueño, nocturno entre los hombres. Yo sé un nombre que te regresa, sonriente del otro lado al origen de cuanto hubo sin demandarme nada. Acudes con tu propia transparencia, esbozada apenas en el latir apresurado de las arterias y el vacío de tus cuencas. Quisiera invocar también mi propia luz, la tez nívea...

Els sentiments pesen. " Pondus meum amor meus " (deia Sant Agustí). Perquè en aquesta vida no tots els lligams són materials; n'hi ha de més subtils, que ens aferren i no ens deixen avançar. És la diferència entre les aus i els paquiderms, entre viure de lloguer o de propietat. Els sentiments pesen. Les sensacions , en canvi, són puntuals, efímeres, fotogràfiques. Un sentiment és un relat, té un argument, com una pel·lícula que s'allarga, es repeteix (repetició en sentit kierkegaardià ) i s'arrela cada cop més fins que ens acaba ofegant. La sensació és flor; el sentiment és heura. Cal conrear la metasentimentalitat si no volem esdevenir un trist vaixell ancorat. Cal fomentar el sensacionisme , l'espontaneïtat, si aspirem a una existència veritablement lliure. Els sentiments pesen. Diràs que no podem evitar-los, que s'apoderen de nosaltres i ens infecten com un virus. Malament rai. De totes les addiccions, procura estalviar-te les més letals . Ho vaig esc...

Només és oblit la boira que m'allunya del passat La bogeria de ser dos alhora: el que puja i el que baixa, el que busca i el que fuig, el que s'ensorra i s'enlaira Vaig tocar fons, vaig esclatar, catapultat a les antípodes, fins al melic de la Terra, l'illa dels moais , on les natives ballen descalces i mouen els malucs de manera prodigiosa: Iorana, Marengo! A la platja d' Anakena vaig canviar tota la pell Al cràter d'Orongo vaig esdevenir Home Ocell , Tangata Manu Un arc de Sant Martí doble va tatuar-me l'ànima Ara ja ho sé: la mort és un miratge, morim moltes vegades Les guaiabes són vagines i les vagines guaiabes

Fan pena, els morts, encarcarats dins la caixa, muts, rere el vidre que els separa dels vius, maquillats per a l'ocasió, en la seva última aparició pública. Fan pena i una mica d'angúnia, rígids, hieràtics, absents, mentre els vius xerren a fora i expliquen acudits dolents, fent veure que els ametllers florits són un símptoma de l'eternitat de la vida. Fan pena, els morts, a l'hora del migdia, amb aquelles mans esblanqueïdes sobre el pit, esperant amb candeletes l'entaforament final, la pau definitiva. Mira'ls i pensa que un dia hi seràs tu, allí dins, preparat per a partir cap a l'obscura incertesa. (A la memòria de Francesc Vidal Mateu, R.I.P) Sobre la Misión...