ENTRELLUM

Hi havia una vegada una illa on els nens no creixien mai. Era una illa petita perduda enmig de l'oceà. Els arbres eren petits, els animals eren petits, les muntanyes eren petites, les cases eren petites, fins i tot els núvols eren petits. La pluja només durava tres minuts i mig. El vent ho assecava tot de seguida. Els pares i les mares eren tan petits com els fills. Ningú se sentia més gran que ningú. Ningú era millor ni pitjor, ni més bo ni més dolent. Els néts explicaven històries als avis. Els alumnes ensenyaven als professors. No hi havia pobres ni rics perquè no existien els diners. Tothom tenia casa i podia menjar. Sense baralles ni policia ni polítics ni bancs ni advocats ni jutges ni presons. Com que l'illa era tan petita, tots els habitants es coneixien i vivien en pau i harmonia. De ben petits aprenien a demanar PERDÓ, a donar GRÀCIES i a dir T'ESTIMO. Ho deien tot amb una sola paraula: HO'OPONOPONO .  Quan els nens neixien els penjaven del coll una p...

Per què costa tant dir la veritat? Si fóssim capaços de dir-la ens estalviaríem un munt de malentesos. De vegades passa que no sabem quina és la veritat. De vegades suposem que és veritat allò que no ho és. De vegades, fins i tot, ens autoenganyem. Un món basat en aparences i mentides no accepta de bon grat la declaració veritativa. Millor, doncs, dissimular-la, per evitar problemes. Altres vegades no la volem escoltar, la veritat, perquè ens dol i ens resulta insuportable. Cadascú coneix les seves misèries. Dir la veritat i acceptar-la és com anar despullat . El nudisme total, tan saludable, no solament de cos, sinó també d'ànima. I si escriure fos vestir-se, disfressar-se de paraules?

Continuo endreçant volums (Pla, Freud, Pessoa, Nietzsche, Henry Miller, Céline, Stirner, Vila-Matas, Hesse, Goethe... fins a 4.000 o 5.000, no penso comptar-los). Em sobren llibres o em falten prestatgeries. Els deixo l'un damunt de l'altre, fent piles contra la paret en un inestable equilibri . Em pregunto de què serveix guardar els llibres que t'has llegit. És com guardar els embolcalls dels aliments quan te'ls has cruspit. Llogar un apartament petit i barat té alguns inconvenients. Sóc incapaç de llençar un llibre. Deu ser pecat, com llençar el menjar. Un sacrilegi. La veritat és que no sé què fer-ne. Miro les piles i penso: és una qüestió de temps, tard o d'hora acabaran en un contenidor blau, trinxats. Si no tens pebrots de fer-ho tu ja ho farà un altre amb menys escrúpols literaris. Deu ser que conec de primera mà el que suposa escriure un llibre , per això els valoro... Continuo endreçant la vida. Em llevo i observo el caos amb tendresa. M'encan...

Mires el mar i t'adones que naufragar tampoc és tan dolent. No has fracassat si encara et lleves del llit i camines i fas plans. Hi ha tot allò que t'atrapa, des de l'hipoteca fins als sentiments, però dins teu hi ha una veu que et diu: ets lliure, pots fer el que vulguis si t'ho proposes.  Mires el mar i descobreixes que no tens por de l'horitzó. Quantes coses has abandonat fins ara? Quantes més n'hauràs d'abandonar? No pateixis. La motxilla ha de ser lleugera si vols arribar ben lluny. Què penses fer de profit abans de morir-te? T'ho has plantejat seriosament? Perquè un dia o altre et moriràs, no te n'oblidis.  Mires el mar i deixes de fer preguntes. Només hi ha una resposta: viure, viure de veritat.

De tot el Camí em quedo amb les dues postes de sol al santuari de la Verge de la Barca (Muxía), un espai magnètic, ple de YIN. Assegut entre aquelles pedres mítiques, font de llegendes paganes i de rituals venusians, vaig arribar a sentir el que no vaig sentir a Fisterra. El segon dia m'acompanyava Max, un pelegrí alemany que havia acabat els estudis d'economia a Harvard i cercava el misteriós secret que tots perseguim. Vam parlar molt, però al final, quan la llum del far ja feia pampallugues, es va imposar la calma de l'escuma i el vol de les gavines. No és un espai ni és un temps, sinó tot el contrari. Quan ho trobis ho sabràs.   FOTOS FACEBOOK

No hi ha conclusions. Després de caminar una setmana pels confins on es posa el sol, no tinc conclusions. I per què hauria de tenir-les? Der Weg is das Ziel , diuen els alemanys. La finalitat és anar. N'hi ha prou amb caminar, sentir-se viu enmig de la natura. Hem de donar gràcies per això i perquè hi ha algú que ens espera a la tornada. No, no hi ha conclusions. La vida no és cap sil.logisme. Tot final és un principi. La motxilla pesa cada cop menys. Som eteris i hiperboris. Estimem el silenci. FOTOS FACEBOOK

Quan surts del Camino, quan deixes de seguir les fletxes grogues com un borrec, llavors pots descobrir coses realment extraordinàries, com ara els percebeiros del cap de Touriñán o els surfers de la platja de Nemiña. De vegades cal seguir la brúixola interior i fer alguna marrada. Són més quilòmetres però val la pena. L'oceà és un mirall. No oblidis que, tard o d'hora, hauràs de tornar. FOTOS FACEBOOK

La Barbara és neozelandesa, té 67 anys i càncer d'ossos. Els metges no li donen gaires mesos de vida. Va sortir de Roncesvalles fa 45 dies i ha arribat caminant a Muxía. L'acompanya el seu fill petit. Ambdós tenen els mateixos ulls blaus. La Barbara parla una mica català perquè va treballar fa molts anys a Terrassa. Ella és una pelegrina més amb el seu relat personal. Aquí no hi arriba qualsevol persona. Em limito a escoltar. FOTOS FACEBOOK

La inspiració arriba quan menys te l'esperes. Pot ser el so d'una campana o una tassa de te o una paraula concreta que desencadena l'argument. Estava assegut al cruceiro que hi ha davant l'hórreo més llarg de Galícia (San Martiño de Orzón) quan ha arribat un pelegrí flamenc que feia fila de hippie i s'ha assegut al meu costat. Tornava de Muxía. S'ha preparat un entrepà de cigrons (sic) i hem estat parlant dues hores. Aquesta nit compartim llitera. La inspiració arriba quan menys te l'esperes. De vegades n'hi ha prou amb obrir els ulls i estar atent. Vivim envoltats de senyals. Tot està escrit a les estrelles. FOTOS FACEBOOK

Les coses que es fan sol es fan més de pressa. Avui he caminat 44.000 passes en 7 hores. Quan he travessat el pont del riu Xallas em trobava en un estat lamentable. Dues cames adolorides i mil preguntes sense resposta. El Camí et crida. En el Camí no has de prendre decisions. N'hi ha prou amb parar esment a les fites i seguir les fletxes grogues... En el Camí no tens nom ni passat ni res. Ets un simple pelegrí envoltat d'altres pelegrins. Avui he parlat almenys en 5 llengües . Una Torre de Babel. Dutxar-se, fer la bugada, menjar, tenir cura dels peus, descansar, descansar i descansar. I demà sant tornem-hi. Què hi fa tanta gent aquí? FOTOS FACEBOOK