ENTRELLUM

De vegades necessites un àngel i, no se sap com ni se sap d’on, l’àngel apareix, fa la feina i marxa. Normalment tenen aparença humana.  Sol passar quan et trobes en situacions crítiques, destrets en els quals no te’n pots sortir sol. Llavors, per art de màgia (o de resultes de les teves oracions), l’àngel arriba per tal d’ajudar-te i et salva.   Jo li dic “àngel” per a entendre’ns. La formació cristiana ens diu que tots naixem amb un àngel de la guàrdia o custodi que té cura de nosaltres.  La meva experiència vital em confirma que els àngels existeixen, que fan acte de presència en els moments crucials. Quan més perdut i desesperat estàs, quan no hi veus cap sortida, ell irromp amb les seves ales i resol la situació amb elegància angelical... Si no hi creus és el teu problema. Tu t’ho perds.  Després hi ha l’altra banda: de vegades tu pots esdevenir l’àngel d’algú.......

Escriure és un luxe, sempre ho ha estat. Representa l’estadi superior de la Cultura, quan ja no t’has de preocupar per la supervivència (el “primum vivere”) i et sobra temps i energia per a omplir un paper o una pantalla de gargots, o sigui, d’ombres... La immensa majoria de la gent no escriu mai, no seran escriptors, els interessa ben poc la literatura o qualsevol altra mostra de Cultura. Normal. Viuen confinats en el seu món immediat de coses concretes i maldecaps vulgars. Amb prou feines graven àudios, fan likes o empren emoticons al Whatsapp... La intel·lectualitat que se’ns ha donat té poca utilitat pràctica. Serveix per a lluir-te de tant en tant, per a fer veure que ets “superior” a la resta i que gaudeixes d’un punt de vista alternatiu, diferent, pintoresc... Això nodreix l’ego i t’allunya del proïsme. Pura supèrbia o prepotència. La resta forma part del ramat i tu ets un “llop estepari”, una ovella negra o un extraterrestre... Passen els anys i tornen les tardors. Guardes les ...

Hi haurà la mar i el cel obert – Sempre – A voltes tardoreja És un instint incert  L’oblit dels homes Que morin totes les reines i els reis i els fills i els néts de totes les reines i els reis Que morin com morirem nosaltres Aclaparats per la materialitat de les coses Sospirant per la llibertat inversemblant talment gavines engabiades No som millors que abans Almenys abans teníem coratge i saltàvem al buit sense xarxa Ningú vindrà a salvar-te (els déus no es preocupen de nosaltres... per què s’hauriem de preocupar per uns éssers tan minúsculs, ridículs i idiotes?) Et salvaran les teves cames I la capacitat de dir NO Dir NO és essencial Transmutar el corrent que t’arrossega No deixar-te véncer per la por Desempolsar les ales i fer-les anar No et diré res de nou: No escoltis els profetes de l’apocalipsi No et queixis tot el sant dia No perdis el temps, que és curt No confiïs en els líders Estima’t una miqueta Canta, canta l’adveniment de tu mateix, el teu sunrise Qui pot aturar els ...

S’ha obert la primera flor aquesta nit, amb la seva fragància indescriptible. Al costat del roser ufanós de flors vermelles, enormes, efímeres, perfumades.  Ambdós éssers vius ja hi eren quan vam arribar. Estaven completament abandonats de feia anys. Els vaig retallar, en el cas del gessamí de soca-rel. El roser fou “indultat” perquè tenia un tronc molt recte. Ell ens ho ha agraït amb escreix, florint reflorint manta vegades aquest estiu.  De la soca escapçada del gessamí van sortir dues branques que van anar enfilant-se tanca amunt fins a treure el cap al carrer. Era una promesa que vaig fer als veïns: Tornareu a gaudir del gessamí florit... Gessamí i roser deuen tenir almenys 10 o 12 anys. Les va plantar l’antic propietari (Monsieur Manzoni). També vaig indultar l’arbre més gran i esponerós, el que fa més ombra al capdavall del jardí, un pebreter bord que anomenem “L’Avi”... Torno a esperar la sortida del sol. Avui amb l’horitzó ennuvolat i la fressa de la mar llevantosa. Mo...

Encara guardes el poder dels arbres i de les pedres, endreçades i apilades, mentre la Tramuntana pentina el bosc L’ull obert que t’indica: No T’Adormis Han passat els mesos i els anys, prô tot roman al seu lloc, recordant l’Eternitat I tu hi tornes, com sempre, sol I tornes a sentir-ho ToT El Silenci i la flaire de la pinassa Després de la sortida del Sol El Cercle, el Centre, les Arrels, les Ales I agraeixes no haver oblidat qui Ets i què vols Que giri el món amb les seves follies, amb les seves mentides, amb les seves corrupcions Tu Ets Aquí Ara ToT

Si alguna cosa ens estimula a viure és la novetat, les novetats. No hi ha res més depriment que les rutines i els hàbits previsibles. Avorrir-se hauria de ser pecat mortal, atès que la vida ens ofereix infinites possibilitats, i és de rucs no desenvolupar-les, no aprofitar-les. És com tenir diners i no gastar-los!  Potser direu: deixa’t d’històries, lo millor és la seguretat que et proporciona la zona de confort, saber a què atenir-te, tenir control del teu món particular, sense riscos ni aventures incertes... Discrepo. Direu potser: no tothom pot permetre’s el luxe d’anar canviant cada dos per tres (de feina, de casa, de cotxe, de parella, etc), que tot això costa diners, saps? Discrepo. La novetat no ha de comportar necessàriament una despesa econòmica. Em refereixo als canvis més interns, a la teva manera de fer, de ser, d’estar en el món... Fugiu de la monotonia, sisplau. No esmorzeu cada dia lo mateix, per molt que us agradi. No aneu de vacances sempre al mateix lloc. No repet...

Avui és dia de comiat. Marxo de Cap Ras després de set anys i mig d’arribar-hi (vaig veure sortir el sol el dia 1 de gener de 2015 des de la platja del Cros, la primera casa que vaig llogar als Alsius de Banyoles a través de l’agència Palandriu). Tenia 50 anys... https://entrellum.blogspot.com/2015/01/salut-amor-i-llibertat.html Després he llogat dues cases més, a Sant Miquel de Colera 8 i l’àtic de la Montse i en Joan a Sant Miquel de Colera 28. Sort que ens van permetre de tenir aquest “niu” quan vam tornar de Nova York, perquè no trobàvem res. Vam arribar-hi el 3 de juny de 2020, amb ple covid, i marxem demà... Acomiadant-me tot aquest temps de Cap Ras, i sempre retornant-hi. Els estius que havia de deixar la casa, durant els múltiples viatges, les estades a Brasil i a Nova York. Gairebé 8 anys d’empadronament llançanenc i de militància caprasenca, perquè n’he sigut el «custodi»... L’inici fou esclatador, artístic (espiral del Cros, obres amb fusta de deriva i ‘stone balancing’), un...

Morir-se és possible tothora Hi ha una tic-tac inoïble que ens empeny cap al no-res «No blanquejarem la cendra» (digué Vicenç Pagès al darrer tuit) Prô tots tenim aquesta dèria d’oblidar la fosca andana on s’esgarrien els desigs... Tu ja no hi ets, i qui escriurà demà?  La nostra malaguanyada llengua perd un altre guerrer I qui escriurà demà?  Els morts no parlen ni escriuen Te n’has anat a l’altra banda del relat, on no existeix la mentida És negra nit d’agost a l’Empordà https://twitter.com/whistplayers/status/1563234670497910785?s=21&t=AdRTvHGG8dkFCHJ5Pv-yrw

Pensava que podria viure sense escriure. No pas. El que més he fet a la meva vida: caminar, llegir, escriure... i menjar xocolata! I esprémer la pròstata!!! (sol o amb companyia) La nit em retorna la solitud imprescindible, per a escoltar el mar, fitar les estrelles, meditar, gargotejar mots... És una estona, només meva, suficient, mentre Ella dorm. La vida en parella pot resultar massa atabaladora, intensa, exigent...  Quan no hi ha ulls que et miren Quan ningú et jutja Quan ningú espera res de tu Quan ningú vol millorar-te  Quan ets Tu, simplement Tu, entre el vent i la fosca, la son perduda, la lucidesa intacta Menges un gelat d’açaí i assaboreixes els silencis

Hem anat a buscar aigua a la font i ens hi hem trobat dos éssers preciosos: un neocàtar (Alexander) i un alquimista floral (Luiz). L’un nascut als Urals –autoanomenat «hiperbori»– i l’altre brasiler, concretament paulistà. Estaven a punt de fer “ablucions” (rentar per a purificar)  El cas és que nosaltres portàvem 12 garrafes per a omplir (96 litres en total) i hem estat dues hores xerrant amb ells, fins que s’ha fet fosc. L’ablució l’he acabat fent jo –més aviat un «bateig»– amb l’aigua pura i freda de la font, que Alexander, talment un Joan Baptista, m’ha llençat per sobre del cap amb uns cubells que tenia preparats... Aquesta trobada ha sigut un veritable regal del cel, o de la Mare Terra, de la qual brolla l’aigua sagrada, de les entranyes de la Serra Vertadera, sota el castell del Graal.  El neocàtars, deixebles de Juan de San Grial, viuen en una comunitat al Pujolar, prop de La Valleta. Ja havia tingut contactes amb ells anteriorment, a més de llegir algun dels llibres d...