ENTRELLUM

Els primers rovellons de la temporada! Me'ls vaig cruspir anit a la meravellosa terrassa d'estiu del restaurant El Trabuc de Granollers (apareix a la pàg. 82 de l'última edició de la Guía Campsa ). Oh, rovellons, quina delícia! El seu color carbassa ben viu, l'allet i el julivert, el gust de bosc i de molsa, veritable primícia tardorenca... Me'ls van fer pagar (21 € per un plat amb 12 rovellons de mida mitjana tampoc no és cap bestiesa), però els vaig assaborir amb una delectació suprema. Al costat dels rovellons, el pernil ibèric de gla gran reserva "Joselito" i el foie d'ànec de la casa van quedar eclipsats. Hi ha plaers que les paraules no poden atènyer . El sibaritisme és l'epicureisme gastronòmic elevat a la màxima potència. De vegades no es tracta de menges massa elaborades o sofisticades. Un rovelló acabat de plegar (a Lleida els pleguem , els rovellons -com els cargols-, però en altres indrets de Catalunya els cacen ... que és un verb que ...

El cas Rubianes dóna molt que pensar... La cosa sembla simple, però no ho és. El simplisme arrossega molts opinadors acrítics que s'apunten al blanc o negre amb una celeritat paorosa. No es pot apel·lar a la llibertat d'expressió per a dir qualsevol cosa de qualsevol manera . En Rubianes mai no ha estat sant de la meva devoció. Sempre l'he trobat barroer, groller, pescater... Rubianes ha fet la viu-viu tots aquests anys explotant el seu "humor escatològic" tot esdevenint el pallasset oficiós de Catalunya (de la mà del pallasso oficial, en Bonafont, via TV3) sense haver de parlar, oh paradoxa, una puta paraula en català. És la dubtosa gràcia del culo, caca, pipi . El seu "èxit" diu molt dels seus admiradors. Ningú amb dos dits de front pot defensar les desafortunades declaracions que va perpetrar al programa El club de TV3 , malgrat que puguem estar d'acord amb el fons ideològic. I és llàstima que, en aquest cas, el missatger hagi matat el missatge...

Ben retrobat, amic Ramon , la Laia Gardeny t'envia petons...

Saül Gordillo ha tingut a bé de citar-me en el seu darrer post , cosa que l'honra perquè demostra que accepta la discrepància, no com altres, que intenten imposar el Pensament Únic peti qui peti. Tot sorgeix arran de la meva opinió sobre la campanya "Jo també vull un estat propi" . Considero que cadascú pot somiar el que vulgui. També hi ha noies que esperen el seu príncep blau. El que no es pot fer és somiar i no saber que estàs somiant. Aquest dilema va preocupar moltíssim Descartes el qual es va veure obligat a acceptar l'existència de Déu per a sortir del dubte. La pregunta seria qui és el "Déu" dels independentistes catalans... ¿Déu és l'Estat Somiat? ¿O només tenen Messies i tot és un bluf? Una mica de seny , sisplau! Us reprodueixo aquí el comentari que he deixat al blog d'en SG : Em sap greu, Saül, que els comentaris del teu respectable blog s'omplin de hooligans que aprofiten l'avinentesa per a carregar contra mi. T'agraeix...

La vella figuera de Sant Mateu fa unes figues menudes, dolces com la mel. La vella figuera talaia el mar obert. M'assec a la pedra de guaita i albiro la ciutat al sud que fumeja com un drac al bell mig de l'infern . La vella figuera em parla amb el xiu-xiu de les fulles: Ja veus, amic, com estem. La sequera em debilita. La solitud m'aclapara. Les figues massa petites. Els anys no passen debades. Jo li dic: No pateixis, vella amiga, que la fruita que em regales m'emmela els llavis. Tu rai, que senyoreges aquí dalt damunt la vall i la costa, ran de cel. La vella figuera calla. Hi ha un silenci de rostolls i saltamartins. Els pins han reverdit amb les darreres pluges. Die Feigen fallen von den Bäumen, sie sind gut und süss; und indem sie fallen, reisst ihnen die rote Haut. Ein Nordwind bin ich reifen Feigen. Capvespreja a l'horitzó. És l'hora de tornar a casa. El camí cap al poble fa baixada. La vella figuera resta dalt del cim sol...

Saltirons de gripau . No pots escapolir-te del reducte que t'estreny en la claror del pleniluni. La lluentor de la gespa acabada de regar. Demà hi tornaràs. Mai no se sap. El mur és de maons. No hi ha res per damunt dels bambús. La glicina que grogueja. Un cel que no et pertany. Fes un forat a terra. La llibertat dels gripaus. Mentre alguns perden el temps somiant truites , el debat intel·ligent prolifera en alguns indrets ( ECdO )

Dir " Jo també vull un estat propi " és com dir " Jo també vull que ningú es mori de fam " o " Jo també vull que no hi hagi guerres " o " Jo també vull que ploguin bitllets de 500 € ", etc. És a dir, que es tracta d'un desideràtum molt ben intencionat, però absolutament ingenu, il·lusori i inútil . Es tracta d'una proposició vàcua en la mesura que es fonamenta en el pur desig oníric sense tenir en compte la realitat . Muntar una campanya sobre una proposició aital només demostra el somiatruitisme d'alguns que, oh senyor, sempre trobaran acòlits encara més militants. És el que també s'anomena " fer un brindis al sol ". La conclusió és que (ja ho deia Freud) tota frustració necessita vies d'escapament i els eslògans serveixen per a esbravar-se, com ara les pintades... " Jo també vull viure de renda " -vaig veure escrit una vegada en una paret-. Segur que el pobre desgraciat que ho va guixar s'havia d...

Un gripau al jardí . Vigília de lluna plena. Thoth nasqué del cap del déu Seth després que aquest s'hagués empassat la semença del seu nebot Horus. Prima materia negra , putrefacta, sulfurosa. Basilisc de mirada vermella . Dona que has parit el gripau: posa-te'l sobre el pit i deixa'l que xucli la llet virginal . Quan el gripau estigui replè de llet, morirà la dona mercurial que ets i esdevindràs el sofre vermell dels filòsofs. Aleshores, em faràs un petó, em llevaré la màscara de gripau i descobriràs el príncep que puc ser, sempre desconcertant...

Una amable lectora (que sembla professora de català) m'envia un mail amb la següent "crítica" d el conte que vaig postejar ahir : El conte està molt bé, té ritme, està tancat, prou explícit i morbós –un pèl barroer- tal i com exigeix la temàtica en aquest escenari. Els protagonistes són experts contorsionistes al servei d’un únic objectiu, reforçat pels diàlegs i, com no! infinitament insadollables.. El conte és això: Recreació que pren detalls d’allò quotidià per aconseguir versemblança, –el motiu de la faldilla, la marca de la roba...- però que certament no es pot titllar de “realista”. Però qui sap què és el que vol dir “realitat”? Jo li responc: Ja fa temps, anys, que "la realitat" no m'interessa. Primer perquè, com a filòsof, sé que "la realitat" no existeix. Segon perquè, com a poeta, sé que "la realitat" és una cosa massa vulgar. Tercer perquè, com a llibertí, sé que la millor seducció rau en les paraules. A més, la inv...

―¿No trobes que ja va sent hora de llevar-nos la màscara i esbombar a tort i a dret el que som realment? La gent pensa el que pensa perquè la gent mai no sap què hi ha rere la façana. A internet la cosa encara es complica més. Pots emmascarar-te de mil maneres i fer veure el que et plagui. ¿No trobes que la veritat és la millor drecera cap a l’alliberament total de la humanitat sencera? ―No. M’estimo més la màscara. Hi estic massa acostumada . La veritat és nuesa, pura intempèrie. La màscara ens protegeix. S'acosta l’hivern. ¿Què sóc jo si em llevo la màscara? Res. Un altre ésser humà sense atributs. Xavalla. ― Der Geist geniesst darin seine Masken-Vielfältigkeit und Verschlagenheit, er geniesst auch das Gefühl seiner Sicherheit darin, - gerade durch seine Proteuskünste ist er ja am besten vertheidigt und versteckt! ―Exactament! Gaudim plurificant-nos i les màscares ens protegeixen de la superficialitat de la gent. La nostra pregonesa exigeix l'emmascaram...