M'hauria de reprimir. Escriure en calent és desaconsellable. He fugit del Casal com he fugit del bar del Nico. Fins a l'últim minut tenia l'esperança de què la selecció alemanya marqués un gol. Res. Todo mi gozo en un pozo, com diuen els guanyadors de l'Eurocopa. Mai no havia vist banderetes espanyoles al meu poble. Banderetes i petards i botzines i crits energumènics. Tot alhora. Quina creu. Toco pirandó i m'esbravo en el Twitter. Això és el que hi ha. Això és el que tenim. I Montilla president. I els botiflers ben endollats. Em sento desubicat. Em sento deprimit. Demà tornarà a sortir el sol i Catalunya serà una mica menys catalana... Què ens queda? Ben poca cosa: un somni que es resisteix a morir i l'empenta alliberadora dels blogs.... We'll always have Catosfera.
Comentaris
Sento petards, i cotxes pitant, i gent cridant, i no m´hi sento identificada, i el que més em dol és no poder-ho ni dir.
Més que emprenyada, estic trista, i avergonyida, avergonyida de tenir el que tenim, o precisament, del que no tenim.
Tot perdut, tot! Em reprimeixo fins i tot els somnis!
Doncs jo em sento orgullós que el govern del meu país no faci balafiament amb part dels meus calerons.
¡Cremeu les banderes -totes- i abraceu al que és diferent!
Ara, és innegable l'eufòria de la victòria de la vermella ha dut cadascú a treure les seves misèries més profundes. Des dels botiflers als feixistes declarats. Algú va veure en Puigcercós pronosticant tàcitament una final Espanya-Túrquia a TVE?
Salut,
Càndid