23.6.08

Podria oblidar-ho tot


A les 7 ja estic despert. Agafo la moto i me'n vaig cap a Can Teixidó. Passo sota la via del tren i em trobo la mar al davant, tota per a mi. La platja deserta. Alguna persona fent fúting. El sol comença a elevar-se per l'horitzó, un sol encara inofensiu. Camino una mica fins al meu racó predilecte, entre unes roques plenes d'algues i musclos petits, on hi ha un pany de sorra que simula una minúscula cala. Estic ben sol. M'agrada la platja a l'hivern i, sobretot, quan no hi ha gent. Aquest estiu he descobert que puc venir a primera hora i gaudir-la igualment. Quan, dintre de dues hores, això comenci a omplir-se, jo marxaré. Escric a la Moleskine tot recolzant l'esquena en una roca, amb els peus mig ensorrats, deixant que les onades em llepin els peus... La mar llampurneja diamantada. Veig els pals dels vaixells que s'estan al recer del port d'Ocata. De tant en tant passa un tren. Ara mateix podria oblidar-ho tot: el meu nom, tot el que he fet i tot el que sóc... Podria oblidar que existeixen rutines, normes obligacions; oblidar que hi ha problemes que cal resoldre. Ara mateix només l'escuma, la remor de l'aigua que es bat contra les roques, la meva pell molla, brillant, l'horitzó -aquesta línia rectíssima. Ara només el cel ras, aquest anar i venir de la vida insignificant, aquest surar sense esforç, sense esperar res tret del raig de sol que m'acarona... L'aigua transparent en la qual em submergeixo (primer freda i després amiga) m'ensenya que cal ser transparent. Un altre avió cap al Prat. Un altre tren. Ciclistes. Al fons, la torre de la tèrmica i la muntanya de Montjuïc. Sí, podria oblidar-ho tot ara mateix, oblidar que sé escriure, oblidar la cal·ligrafia dels dies passats que m'han portat fins aquí...




3 comentaris:

Dessmond ha dit...

Cada dia veig aquesta imatge, des de casa. El punt de vista és més enlairat. El que a mi m'agrada fer és anar-hi sopar, a la nit. Encara que només he de creuar el pas de la N-II, s'han de fer els preparatius com si l'excurssió fos d'hores. Cal anar-hi amb una ampolla de cava i les copes de vidre. A la canalla els sobta anar a la platja per la nit i amb llum d'espelma. Però tan de misteri els provoca una bondat mai vista de dia. Hi fa fresqueta i la sensació és paradisíaca.
Et recomano molt una escapada per la nit. Un soparet en la sorra de la platja segur que et provoca més d'un post, també. A mi també m'agrada anar-hi quan no hi ha altra gent.

sergi m. ha dit...

Aquestes reflexions teves m'han embadalit tant que ara que hi penso, m'he oblidat de comprar el pa...
Salut Toni!

Victoria ha dit...

Ara mateix,tot i ser de nit, s�c amb tu a la platja. M'has convocat i comparesc, amb la meva Moleskine negra tamb� veient la sorra fina i les roques, la mar i l'horitzontal rect�ssima , tot el que veus i sents. Compartesc amb tu la mar. No �s amb qualsevol que ho faig, �s molt meva. Ara mateix podria oblidar-ho tot, nom�s aquest surar, sense esperar res, el cel ras... la vida insignificant, la remor. Llen�o un codol... les oscil�lacions conc�ntriques potser t'arribin dem�.