La tragèdia del montillisme (i del sociatisme en general) és que veritablement representa el que és la nostra societat. No hem d'oblidar mai que un polític és un "representant" dels ciutadans. El ciutadà necessita "identificar-se" amb el candidat. Si governa la incultura, la grisor, la mediocritat... és que la societat és majoritàriament inculta, gris i mediocre. Aquesta és la principal perversió del règim democràtic: la tirania de la majoria. Ho sabia Plató com ho sabia Tocqueville, i avui ho patim més que mai. Una societat plena de garrulos i analfabets funcionals només pot escollir governants cutres i lamentables. ¿O què collons esperàveu, de la idiòcia generalitzada? No cal donar-hi més tombs. Aquesta Catalunya descatalanitzada (ravalera i acornellada) ens porta ineluctablement cap aquí. I encara les veurem de més grosses. Entre l'espanyolisme que ens escanya i el caïnisme que ens esquartera, tenim els dies comptats. La tragèdia del montillisme seria còmica (com ara la catarsi poc reeixida del Polònia) si no fos que demostra que la política, com tantes altres coses, és un subproducte -sovint putrefacte- de la realitat real. A mi, més que els polítics, el que realment em preocupa és la realitat. I la realitat cada cop és més lletja i depriment. La realitat cada cop fot més fàstic. Sort que sempre ens quedarà la Poesia. La tragèdia del montillisme (i del sociatisme en general) és que veritablement representa el que és la nostra societat. No hem d'oblidar mai que un polític és un "representant" dels ciutadans. El ciutadà necessita "identificar-se" amb el candidat. Si governa la incultura, la grisor, la mediocritat... és que la societat és majoritàriament inculta, gris i mediocre. Aquesta és la principal perversió del règim democràtic: la tirania de la majoria. Ho sabia Plató com ho sabia Tocqueville, i avui ho patim més que mai. Una societat plena de garrulos i analfabets funcionals només pot escollir governants cutres i lamentables. ¿O què collons esperàveu, de la idiòcia generalitzada? No cal donar-hi més tombs. Aquesta Catalunya descatalanitzada (ravalera i acornellada) ens porta ineluctablement cap aquí. I encara les veurem de més grosses. Entre l'espanyolisme que ens escanya i el caïnisme que ens esquartera, tenim els dies comptats. La tragèdia del montillisme seria còmica (com ara la catarsi poc reeixida del Polònia) si no fos que demostra que la política, com tantes altres coses, és un subproducte -sovint putrefacte- de la realitat real. A mi, més que els polítics, el que realment em preocupa és la realitat. I la realitat cada cop és més lletja i depriment. La realitat cada cop fot més fàstic. Sort que sempre ens quedarà la Poesia.
Comentaris
Tant de bo s'encomani.
Es veritat que Nietzsche caminava molt i que va dir que una idea tinguda a menys de 4.000 metres d'altura no pot ésser una bona idea; però Nietzsche mai es posaria a fer un blog de pinzellades superficials...
Paraula de filosof alemany: "La guilla que no t'empaita potser la teva amiga".
PD.- A veure si no apliques la censura
I quan a lo nostre, no es una tragedia, més aviat un sainet-
.
M'agrada veure que entre les files del sobiranisme comptem amb persones tan dialogants i raonables com vostè. Estic segur que d'aquesta manera, amb aquests arguments tan ben fonamentats, amb aquest ús de la raó i la justícia com a elements de convicció, no trigarem gens a sumar la massa necessària de partidaris de la sobirania del nostre país, de persones que s'engresquin amb un futur de llibertat i equitat.
Sincerament, senyor Ibáñez, i ara ja no és una ironia, ni per la seva formació intel·lectual ni per altres apunts que he llegit en el seu bloc, ni per la seva inclinació a la poesia, em puc creure que aquests posts incendiaris, marcadament elitistes, la simplesa de l'anàlisi de la realitat social i política de Catalunya, aquesta supèrbia i aquestes expressions de superioritat respecte als seus compatriotes siguin autèntica expressió del seu intel·lecte i el seu sentir.
No entenc perquè ho fa, però crec, sincerament, que voluntàriament ha decidit prendre un camí de provocació a partir d'un personatge que no em quadra amb la persona. No sé si hi ha públic que li aplaudeixi aquestes exhibicions. No seré pas jo qui ho faci. I sí, el continuaré llegint, i serà per a interpelar-lo cada vegada que em sembli corecte, a veure si tinc la sort que ni em censura ni m'insulta. No vull sentir-me en compicitat amb segons què, ni per la via de la passivitat.
Si m'equivoco, si realment pensa el que diu i menysprea fins a aquest punt la població catalana (especialment la de Cornellà, a la meva comarca de neixement, el Baix Llobregat, pel que es veu), em sap molt greu, i especialment per vostè.
Si aquest és el cas, li prego que em comuniqui quina és, segons vostè, l'alternativa millor al sufragi universal, el sistema idoni per a assegurar que vota només la getn que ho mereix, i no la majoria d'idiotes que gaudim del dret de vot.
Per a ajudar-lo a triar improperis ajustats a la realitat, li recomano que no empri "botifler", atès que sóc tan independentista com pugui ser-ho vostè.
La societat pot necessitar emmirallar-se en els seus governants? On hi ha més abstenció si no és en comarques com el Baix Llobregat on viuen aquests garrulos i analfabets, que, segurament no són tals. Així doncs, s'emmirallen en algú? Per a que necessitem emmirallar-nos en qui sigui? Tant limitats i pobres d'esperit som? Vostè s'emmiralla en algú?? Digui'm que si i l'esborro dels feeds.
Llàstima, però, que els blogs no escolleixin presidents!
Salutacions.
Sí, moz, cada dia m'emmirallo en mi mateix... i sovint no m'agrado.
Excelsior
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més.
Joan Maragall.