La intel·ligència està sobrevalorada. No n'hi ha prou amb "veure" quina és la sortida, sinó que cal moure els peus cap a la sortida si el que volem és sortir. El "problema" de la vida rau aquí. Tenim la voluntat malalta, que és com dir que "ens manca motivació" per a fer les coses. Schopenhauer i Nietzsche van identificar la clau de l'existència humana tot subratllant el seu nucli: la voluntat de poder o el poder de la voluntat. La resta és secundari.
Sóc el que vull en la mesura que voler determina el meu horitzó vital. Aquest voler és el que dóna sentit als meus actes. Perquè només pot tenir sentit una vida creativa. Crear és voler ser i voler fer (operari sequitur esse), voler instaurar la novetat allà on només hi ha inanitat, voler superar els límits, els cànons, les pautes...
Planteja-t'ho seriosament: ¿Què vols tu, a la vida? La resposta a aquesta pregunta és fonamental.
Hi ha vides desorientades, vides que naufraguen, vides en atzucac, vides avortades, vides víctimes del carpe diem (que és un voler confinat a l'instant o la claudicació del voler davant l'espontaneïtat més immediata). Fins que la brúixola de la teva voluntat no es redreci, estaràs perdut, seràs una baldufa humana.
La prioritat, per tant, és aclarir què vols, saber on vols anar. Després cal caminar, avançar cap a la meta. Mentre la teva voluntat segueixi anestesiada, confusa, mimètica, inoperant, no faràs res a la vida. La victòria és dels que tenen clar què volen i lluiten cada dia per aconseguir-ho. La resta: papalloneig vital.
Comentaris
La sort no existeix. Es fa.
La voluntat estarà molt bè, però sempre hi ha l'atzar que ho trastoca tot. La victòria tambè.
Aquest pensament m'ha semblat sempre una mica fatxa. Em recorda les monges del Santa Anna.
Crec que és important fer l'esforç, però els resultats no depenen nomès d'això.
La formula seria matemàtica, i a mi la natura no m'ho sembla.
El que tu anomenes "atzar" poden ser moltes coses: les circumstàncies, la sort, etc.
Salutacions, pere i marina!
Salut
Algu va dir, pereo no se qui: si vols una cosa que no pots , intenta voler-ne una que puguis.
( ja ho havia escrit aixo)
Ése es el subtexto que aflora ante mí tras leer su reflexión. La percepción de que existe todo eso detrás de sus palabras subraya lo irónico del planteamiento.
Pienso, ¡Ego existo!