entrellum

«No patiu. Tornarà a néixer gent que sabrà fer coses amb les mans, que tornarà a caminar amb els peus pels camins polsosos, que tornarà a mirar amb una mirada prístina als ulls. Gent que sabrà on va i també sabrà vagarejar sense rumb. Gent que es posarà una clavellina al cabell perquè fa bo i les orenetes xisclen. Gent que farà una becaina plàcidament sota un arbre sense comptar ni les hores ni els dies. Tornarà a haver-hi somriures tímids, paraules simples, somnis màgics i llàgrimes secretes. Tornarem a tenir terra a les ungles, els peus enfangats, el cabell embullat i la roba esquinçada. Tornaràn els llargs silencis, les negres nits, els cels blaus i les calors abrusadores. Tornarà tot això perquè forma part de la naturalesa humana i de la mecànica terrestre. Però haurà de passar un temps. Caldrà que tots els "grans avenços" quedin anorreats, que tots els "plans de futur globals" fracassin. Caldrà que caigui en l'oblit tot aquest allau d'informació inútil,...

Ens queda el reducte de la privacitat més absoluta, crear un racó de món agradable en el qual aïllar-nos de la demència del món. Epicur ho sabia: fes del teu jardí un cel nou cada dia, fuig de la ciutat i del mainstream... No ens deixen una altra sortida. Que s'enfonsin en les seves misèries tots els miserables, que es descomposin en les seves putrefactes corrupcions, que se'ls emporti a l'infern el diable, amo i senyor dels seus actes abominables... Nosaltres sabem on anar i sabem què fer. Ens desvinculem de les mentides i les malvestats comeses pels cucs vomitius. No volem tenir res a veure amb el seu drama. Sí, el nostre paradís real, ple de flors i rialles, el nostre hort ufanós, ens salvarà del desastre inevitable...

Fins que no entengueu que la naturalesa de la majoria de la població és que “els cuidin”, “els vigilin”, “els protegeixin” i que desitgen ser dirigits ( La Mentalitat de l'Esclau), no entendreu res, i us estareu sempre donant cops de cap contra la paret No sé si no us va quedar clar durant els gairebé 3 anys de plandèmia. I com aniran a votar en massa cada vegada que els convoquin per a unes eleccions polítiques Els nostres principals enemics no són els estats o les autoritats, sinó els nostres veïns, coneguts i gent del carrer amb què interactuem cada dia Ells són i seran els que ens denunciïn i assenyalin a les properes agendes globalistes totalitàries Aquests i les forces i cossos d'inseguretat de l'estat, que no són més que uns gossos que estan entrenats per obeir “les autoritats" i el sistema Aquests dos col·lectius són els nostres principals enemics: El 95% de la població. Les forces i els cossos d'inseguretat de l'estat Tingueu-ho molt clar I direu: Com ...

Per a poder comprendre la societat, l'actual i la de sempre, cal partir d'uns principis: - La majoria de la gent NO VOL SER LLIURE (tenen por de ser-ho) - Funcionen per inèrcia i mimetisme (segueixen el Ramat, el que dicta l'Autoritat o el Relat Oficial) - No hi proactivitat gnoseològica, sinó passivitat confortable, suïcida... Els darrers 3 anys s'han anat acumulant mentides (ara en diuen FAKE) l'una rere l'altra:  - Que si un presumpte "virus" (bioterrorista, ja que de natural no en tenia res) fingint una "pandèmia" mitjançant una manipulació mediàtica bestial, perpetrant protocols genocides i mesures lliberticides...  - Que si el titella pallasso nazi d'en Zelensky és el bo de la pilicula, quan és una tapadora dels ianquis perquè a Ucraïna hi ha laboratoris secrets, provocant una guerra que amenaça amb escalar... (guerra que alhora ha servit com a cortina de fum per a tapar els efectes de les kakunes) - Que si el "Canvi Climàtic...

Que la vida no és lineal, sinó erràtica, fa tombarelles, ho sap tothom. Cada dia, cada hora, pot aparèixer una sorpresa, un imprevist, un accident, un entrebanc, un problema. El cel no és ras completament, de vegades sí, però dura el que dura.  És la nostra actitud envers els esdeveninents, la que compta, saber gestionar les imperfeccions, avaries, malalties, reptes que se'ns presenten.  El sol surt cada matí, encara que no el vegis. Malgrat la boira, núvols, pluja, tempesta, el sol resta incòlume rere la teva personal perspectiva. Ho noten les plantes i les bèsties, que s'amaga, tu també, i l'enyores, fins que torna a ser visible i t'escalfa la pell de nou.  Primer floreix l'ametller, després lluquen les tulipes, ara ve la mimosa... les abelles zumzegen pels espígols i la sargantana remena la cua entre les pedres... Ves acomiadant l'hivern, que la primavera ensenya la poteta... Sempre hi ha núvols i fa fred, fins que clareja i et pots llevar la roba. Despullar-...

He llegit massa llibres i n’he escrit massa, he visitat països, he seduït femelles, he llaurat camins, he pujat muntanyes, sempre empaitant els somnis i perpetrant-los impunenement I què queda? Fer l’hort, com mon pare... i recordar que vaig ser sublim, efímer i humà, massa humà Al capdavall no són les grans gestes, sinó les petites coses, els moments precisos en els quals assaboreixes el pur present sense ambicions ni recances, amb una pau senzilla: el sol tímid de febrer, la cantúria dels ocells, les primeres flors dels ametllers, les tulipes... I saps que arriba la primavera, encara que tu siguis un any més vell, encara que el mestral recargoli les branques, saps que els llucs tornaran a brullar, que menjarem cireres, que res no s’atura enmig de la impermanència de tot plegat... I que callin els profetes maldestres que anuncien apocalipsis de fireta, colla de ganàpies, que callin per sempre, perquè la Vida continua i continuarà, regalant-nos flors i fruits i fills i esperances, i ta...

Veig dos nens maltractant un cadell. El gosset ganyola de dolor. L’apedreguen, l’agafen i el llencen a l’aire deixant que s’espetegui a terra... No puc suportar-ho.  M’hi acosto i s’aturen, mentre proven d’amagar el gos. Jo amanyago la bestioleta, li faig un petó, em poso la mà al cor i la torno a acariciar.  Els nens em miren estupefactes, com si fos un extraterrestre. Al·lucinen. Marxo sense dir cap paraula. No parlo amazic.   Tot això succeeix als afores de Tata, una ciutat marroquina del sud, lletja i polsegosa.  M’allunyo del lloc dels fets i, després d’unes passes, em giro i torno a posar-me la mà al cor, fent una reverència als nens i al cadell. El sol es pon rere les precioses muntanyes pelades de l’Antiatles... Només són una nens avorrits maltractant un cadell. Ser gos al Marroc és una autèntica desgràcia. Als gossos del carrer els anomenen “beldis”. Al país hi ha uns 3 milions de gossos abandonats, apallissats, famolencs, que s’arrosseguen amb el cap cot, d...

El catastrofisme fatalista s’imposa davant el futur, ja sigui climàtic, plandèmic, belicós, polític, financer, català... Qualsevol aspecte que tingui a veure amb la humanitat fa aigües, com un Titànic imparable.  Curiosamemt, és ara quan millor estic a nivell personal, d’amor, de salut, de recursos. I és ara quan pitjor estan les circumstàncies, l’escenari, la societat, el planeta i, sobretot, els seus manaires. Aquest contrast em desorienta.  Evaiton resta al marge del desori exterior, o almenys ho intenta. Han sigut 3 anys de convivència intensa 24/7, de Tantra conscient, amb els seus altibaixos, clar. El balanç no pot ser més positiu. Evaiton m’ha proporcionat estabilitat en tots els sentits. No solament en el sentit material (camper, casa...), sinó en l’emocional, en la valoració de qui sóc. Ella ha cregut en mi des del primer dia, inclús quan jo no creia en mi del tot. I això és fonamental. La resta ha sigut anecdòtic, els maldecaps dels projectes, les discussions diverse...

Set setmanes sense actualitzar aquest blog. De fet el tinc com a privat, sense accés al públic. Els motius? Diversos. Hem estat uns quants mesos reformant la casa que hem comprat. Vull mantenir un perfil baix a les xarxes socials, no proporcionar massa informació, esdevenir ocult i misteriós. D’ençà de la plandèmia s’ha vist clar que cal protegir-se. La privacitat està en perill, la decadència de la llibertat imparable. Una societat atemorida, enganyada, manipulada, cega, obedient, no pot conduir a res de bo. Hem de crear el nostre petit paradís (microcosmos) i evitar la socialització, defugir les dependències sistèmiques. Conreem un hort, fem foraging, viatgem… Cada cop és més difícil establir connexions personals veritables. La gent sembla zombificada. Escriure és perillós. Donar pistes i deixar petjades no és prudent. Winston Smith escrivia el seu diari clandestinament, amagat de les telepantalles. L’acte subversiu literari com a darrer reducte de llibertat individual. O el Silenci....

https://youtu.be/NGDbYmLffxA https://youtu.be/jx5GpVLQ7-I https://youtu.be/l0niAurfNuo https://youtu.be/j3wRE_OlyeM https://youtu.be/QzGSREb7SQE https://youtu.be/6wkVVKFwLl8 https://youtu.be/jMNm0rIkc5o https://youtu.be/kbdEF1JnP8Q https://youtu.be/VGidAXQtWoQ https://youtu.be/HsaAfg6Y3v0 https://youtu.be/Bli4eY481EY https://youtu.be/CfGYX2zFTCc https://youtu.be/-89jRP7OBfw

La gent que no ha despertat ja no despertarà. Tot està plantejat com un boicot contra l’awakening, perquè no pensis, no hi hagi silenci, no descobreixis els límits de la Matrix, i continuïs hipnotitzat pels fakes i els miratges propagandístics.  Que no t’afectin ells ni la seva infravibració bachata, vulgar. Eleva’t cada dia més amb les teves ales llustroses. No és prepotència ni ego exagerat, sinó la constància espiritual de què ets un ésser superior, un guerrer de la llum, fill de les estrelles... Tot està bé. El pla diví continua endavant. Sigues canal obert per a les energies benèfiques. Defuig els pensaments i els sentiments negatius. Que l’Amor, la Veritat, la Bellesa i la Bondat guiïn les teves accions. 

Costa desfer-se de certes coses, costa desaferrar-se’n. És l’attachment i el desatachment, l’afecció, la unió que estableixes amb certs objectes i subjectes, els lligams personals o instrumentals, mentals, sentimentals o estrictament materials.  Avui no he plorat quan he venut la Caddy a una dissenyadora que se’n va a viure a Manacor. Malgrat haver fet 243.689 km junts i haver estat innumerables nits íntimament acoblats, no m’ha resultat massa difícil dir adéu al vehicle del meu nomadisme solitari, potser els anys més autèntics de la meva existència.  El proper serà un Volvo, el segon que tindré. Quan vaig fer 40 anys em vaig regalar un S40 i ara em regalo un CX40. Per als viatges tenim La Liberty... El món s’enfonsa, els negocis tanquen, la inflació galopant, tot sembla una hecatombe, acollonits amb una possible guerra nuclear suïcida... Tanmateix hi ha  « Uma conspiração espiritual. Há células dessa operação em cada nação do planeta.  Somos “O Exército da Consciênc...

 

La lògica (i el flowing) del pelegrinatge ens havia de portar al cim del Sant Piló, a 1.000 metres d’altura, on la Magdalena era ascendida pels àngels 7 cops al dia i des d’on pots albirar la Mediterrània... Farigola potentíssima, una capella on vaig cantar gregorià, les vistes de 360 graus, la puresa indescriptible del lloc, sobre la pedra calcària. Era el darrer dia. Després de la Gruta dels Ous, ens calia superar-ho, i així fou.  Vam baixar flairant perfum de rosa i, durant la roda de paraula amb la qual vam concloure el recès, gairebé a les fosques, els 18 pelegrins vam poder expressar les nostres impressions diverses... Recomanació bàsica: l’allotjament ha de fer-se a l’Hosteleria, que disposa dels llits més propers al bosc.  Que els dominics “tinguin cura” de la Santa Bauma implica moltes limitacions. Ni aigua de dins vam poder aconseguir, perquè l’aixeta no rajava. Avoid. La Gruta dels Ous és complicada de trobar si no coneixes el camí, marcat amb ratlles verdes. Allà n...

Ara ja sabem que havíem de venir aquí per a conéixer certes persones i un lloc de poder en el qual viure experiències profundes. Per fi, després d’esgarriaments i obstacles, vam arribar a la Gruta dels Ous, la Gran Vagina de pedra... Cal seguir les ratlles verdes. Un arc de Sant Martí i una mica de pluja precediren l’endinsament a les entranyes de la Pachamama. A dins, càntics, harmònics, misteri, canalitzacions, màgia, la ritualitat improvisada, l’ego dissolt, la possessió dels ancestres, ofrenes, el meu “cocounet”... He dormit molt bé. No penso anar a la ciutat de Marsella avui. Volem ascendir encara més, als 1.000 metres del Saint-Pilon, al cim on la Magdalena era ascendida pels àngels...

Mai he pogut ser ramat. Ho vaig intentar manta vegades, fracassant sempre. L’experiència més radical fou l’opusiana –de la qual en vaig sortir escaldadíssim– d’ençà de la qual sóc llibertari anarcoindividualista total.  La dialèctica entre indivial i grupal no se’m dóna bé. Guanya la força centrífuga, encara que sovint es puguin produir situacions centrípetes, re-unions més o menys reeixides. Em passa amb la societat i també amb la parella... El dia d’ahir va rebre la interferència de la «pénurie de l’essence» a les benzineres franceses. No hi ha combustible arran de la vaga dels treballadors de les refineries.  Una part del grup ha hagut de quedar-se a dormir a l’Hostaleria de la Santa Bauma perquè no teníem prou vehicles per a baixar al càmping. Veurem com evoluciona el tema avui dilluns. Nosaltres disposem encara de mig dipòsit a la Liberty, suficient per a tornar a casa (a 400 km d’aquí) La lluna plena ha fet de les seves. El guia del pelegrinatge ens està decebent. És bra...

Dues coses intel·ligents que pots fer a la vida: anar-te’n a la platja i caminar per un bosc d’arbres centenaris... Els roures, teixos, boixos grèvols i faigs del Bosc de la Santa Bauma impressionen per les seves dimensions. Hi ha el camí estret per a fer l’ascensió a la bauma i el camí ample per a baixar. Un cop a dalt, t’adones que els dominics controlen el lloc de poder. Res a fer.  És la Natura, la que compta, no pas el control institucional de l’església. Compta l’abric natural neolític i el brollador d’aigua, ara amb una aixeta que no funciona. El massís de pedra calcària i tot el paisatge corprenedor, malgrat la nefasta influència humana.  Peregrinar en grup és entrebancador. Surts sempre tard i vas a pas de bou. Però t’hi adaptes. El nostre guia brasiler té una bonhomia proverbial.  El grup, majoritàriament femení, és molt divers, d’origen i de fesomies. Tenim des de bruixes cèltiques a follets bosquívols que canten, vedets espiritualoides i femelles etèries, algu...

És molt difícil mantenir el silenci i no jutjar. L’ego sempre intenta imposar-se, fer-se veure, mitjançant l’anàlisi racional.  L’energia dels llocs i la de les persones ens arriba de forma directa, sense el concurs de la ment. Som canals. La copsem, la sentim, però sovint no som capaços d’esbrinar gran cosa més.  Són les vivències o experiències “paranormals” (transcendents) les que marquen les fites principals del nostre itinerari espiritual.  La vida és aquest camí, un pelegrinatge, una recerca constant del sentit de tot plegat: d’on venim (origen, ancestres), qui som i on anem... Sembla que plourà. Avui farem la primera pujada a la Santa Bauma. El bosc sagrat. La Magdalena (Sagrat Femení) ens guiarà i ens conhortarà. Així sia! 

Sóc el que he viscut, el que he fet, moltes coses. 58 anys donen per a molt. Habiten en nosaltres innúmers, tot un seguit d’identitats vaporoses o líquides, res estable que duri massa. Sóc tot això i el relat que en faci.  El relat ho és tot. Més que els fets, més o menys memorables, lo important és com els expliques, com te’ls expliques a tu mateix i als altres: la teva història única i irrepetible.  He viscuts tantes vides dins la Vida, com una matrioixca que no s’acaba mai. Potser la mort sigui l’obertura d’una altra nina... He fet molts papers de l’auca. Aquí rau la gràcia, l’encís, en la varietat i la diversitat de les possibilitats humanes, que no sempre siguem el mateix ni fem sempre la mateixa activitat. Aquesta és la raó per la qual m’agrada tant viatjar. Si la vida és viatge, o sigui, canvi, mutació, metamorfosi, ja sóc feliç. La novetat, a qui no li agrada? La sorpresa que sadolla la curiositat. No saber què et trobaràs demà, on aniràs a raure.  Es fa fosc al b...

De vegades necessites un àngel i, no se sap com ni se sap d’on, l’àngel apareix, fa la feina i marxa. Normalment tenen aparença humana.  Sol passar quan et trobes en situacions crítiques, destrets en els quals no te’n pots sortir sol. Llavors, per art de màgia (o de resultes de les teves oracions), l’àngel arriba per tal d’ajudar-te i et salva.   Jo li dic “àngel” per a entendre’ns. La formació cristiana ens diu que tots naixem amb un àngel de la guàrdia o custodi que té cura de nosaltres.  La meva experiència vital em confirma que els àngels existeixen, que fan acte de presència en els moments crucials. Quan més perdut i desesperat estàs, quan no hi veus cap sortida, ell irromp amb les seves ales i resol la situació amb elegància angelical... Si no hi creus és el teu problema. Tu t’ho perds.  Després hi ha l’altra banda: de vegades tu pots esdevenir l’àngel d’algú.......

Escriure és un luxe, sempre ho ha estat. Representa l’estadi superior de la Cultura, quan ja no t’has de preocupar per la supervivència (el “primum vivere”) i et sobra temps i energia per a omplir un paper o una pantalla de gargots, o sigui, d’ombres... La immensa majoria de la gent no escriu mai, no seran escriptors, els interessa ben poc la literatura o qualsevol altra mostra de Cultura. Normal. Viuen confinats en el seu món immediat de coses concretes i maldecaps vulgars. Amb prou feines graven àudios, fan likes o empren emoticons al Whatsapp... La intel·lectualitat que se’ns ha donat té poca utilitat pràctica. Serveix per a lluir-te de tant en tant, per a fer veure que ets “superior” a la resta i que gaudeixes d’un punt de vista alternatiu, diferent, pintoresc... Això nodreix l’ego i t’allunya del proïsme. Pura supèrbia o prepotència. La resta forma part del ramat i tu ets un “llop estepari”, una ovella negra o un extraterrestre... Passen els anys i tornen les tardors. Guardes les ...

Hi haurà la mar i el cel obert – Sempre – A voltes tardoreja És un instint incert  L’oblit dels homes Que morin totes les reines i els reis i els fills i els néts de totes les reines i els reis Que morin com morirem nosaltres Aclaparats per la materialitat de les coses Sospirant per la llibertat inversemblant talment gavines engabiades No som millors que abans Almenys abans teníem coratge i saltàvem al buit sense xarxa Ningú vindrà a salvar-te (els déus no es preocupen de nosaltres... per què s’hauriem de preocupar per uns éssers tan minúsculs, ridículs i idiotes?) Et salvaran les teves cames I la capacitat de dir NO Dir NO és essencial Transmutar el corrent que t’arrossega No deixar-te véncer per la por Desempolsar les ales i fer-les anar No et diré res de nou: No escoltis els profetes de l’apocalipsi No et queixis tot el sant dia No perdis el temps, que és curt No confiïs en els líders Estima’t una miqueta Canta, canta l’adveniment de tu mateix, el teu sunrise Qui pot aturar els ...

S’ha obert la primera flor aquesta nit, amb la seva fragància indescriptible. Al costat del roser ufanós de flors vermelles, enormes, efímeres, perfumades.  Ambdós éssers vius ja hi eren quan vam arribar. Estaven completament abandonats de feia anys. Els vaig retallar, en el cas del gessamí de soca-rel. El roser fou “indultat” perquè tenia un tronc molt recte. Ell ens ho ha agraït amb escreix, florint reflorint manta vegades aquest estiu.  De la soca escapçada del gessamí van sortir dues branques que van anar enfilant-se tanca amunt fins a treure el cap al carrer. Era una promesa que vaig fer als veïns: Tornareu a gaudir del gessamí florit... Gessamí i roser deuen tenir almenys 10 o 12 anys. Les va plantar l’antic propietari (Monsieur Manzoni). També vaig indultar l’arbre més gran i esponerós, el que fa més ombra al capdavall del jardí, un pebreter bord que anomenem “L’Avi”... Torno a esperar la sortida del sol. Avui amb l’horitzó ennuvolat i la fressa de la mar llevantosa. Mo...

Encara guardes el poder dels arbres i de les pedres, endreçades i apilades, mentre la Tramuntana pentina el bosc L’ull obert que t’indica: No T’Adormis Han passat els mesos i els anys, prô tot roman al seu lloc, recordant l’Eternitat I tu hi tornes, com sempre, sol I tornes a sentir-ho ToT El Silenci i la flaire de la pinassa Després de la sortida del Sol El Cercle, el Centre, les Arrels, les Ales I agraeixes no haver oblidat qui Ets i què vols Que giri el món amb les seves follies, amb les seves mentides, amb les seves corrupcions Tu Ets Aquí Ara ToT

Si alguna cosa ens estimula a viure és la novetat, les novetats. No hi ha res més depriment que les rutines i els hàbits previsibles. Avorrir-se hauria de ser pecat mortal, atès que la vida ens ofereix infinites possibilitats, i és de rucs no desenvolupar-les, no aprofitar-les. És com tenir diners i no gastar-los!  Potser direu: deixa’t d’històries, lo millor és la seguretat que et proporciona la zona de confort, saber a què atenir-te, tenir control del teu món particular, sense riscos ni aventures incertes... Discrepo. Direu potser: no tothom pot permetre’s el luxe d’anar canviant cada dos per tres (de feina, de casa, de cotxe, de parella, etc), que tot això costa diners, saps? Discrepo. La novetat no ha de comportar necessàriament una despesa econòmica. Em refereixo als canvis més interns, a la teva manera de fer, de ser, d’estar en el món... Fugiu de la monotonia, sisplau. No esmorzeu cada dia lo mateix, per molt que us agradi. No aneu de vacances sempre al mateix lloc. No repet...

Avui és dia de comiat. Marxo de Cap Ras després de set anys i mig d’arribar-hi (vaig veure sortir el sol el dia 1 de gener de 2015 des de la platja del Cros, la primera casa que vaig llogar als Alsius de Banyoles a través de l’agència Palandriu). Tenia 50 anys... https://entrellum.blogspot.com/2015/01/salut-amor-i-llibertat.html Després he llogat dues cases més, a Sant Miquel de Colera 8 i l’àtic de la Montse i en Joan a Sant Miquel de Colera 28. Sort que ens van permetre de tenir aquest “niu” quan vam tornar de Nova York, perquè no trobàvem res. Vam arribar-hi el 3 de juny de 2020, amb ple covid, i marxem demà... Acomiadant-me tot aquest temps de Cap Ras, i sempre retornant-hi. Els estius que havia de deixar la casa, durant els múltiples viatges, les estades a Brasil i a Nova York. Gairebé 8 anys d’empadronament llançanenc i de militància caprasenca, perquè n’he sigut el «custodi»... L’inici fou esclatador, artístic (espiral del Cros, obres amb fusta de deriva i ‘stone balancing’), un...

Morir-se és possible tothora Hi ha una tic-tac inoïble que ens empeny cap al no-res «No blanquejarem la cendra» (digué Vicenç Pagès al darrer tuit) Prô tots tenim aquesta dèria d’oblidar la fosca andana on s’esgarrien els desigs... Tu ja no hi ets, i qui escriurà demà?  La nostra malaguanyada llengua perd un altre guerrer I qui escriurà demà?  Els morts no parlen ni escriuen Te n’has anat a l’altra banda del relat, on no existeix la mentida És negra nit d’agost a l’Empordà https://twitter.com/whistplayers/status/1563234670497910785?s=21&t=AdRTvHGG8dkFCHJ5Pv-yrw

Pensava que podria viure sense escriure. No pas. El que més he fet a la meva vida: caminar, llegir, escriure... i menjar xocolata! I esprémer la pròstata!!! (sol o amb companyia) La nit em retorna la solitud imprescindible, per a escoltar el mar, fitar les estrelles, meditar, gargotejar mots... És una estona, només meva, suficient, mentre Ella dorm. La vida en parella pot resultar massa atabaladora, intensa, exigent...  Quan no hi ha ulls que et miren Quan ningú et jutja Quan ningú espera res de tu Quan ningú vol millorar-te  Quan ets Tu, simplement Tu, entre el vent i la fosca, la son perduda, la lucidesa intacta Menges un gelat d’açaí i assaboreixes els silencis

Hem anat a buscar aigua a la font i ens hi hem trobat dos éssers preciosos: un neocàtar (Alexander) i un alquimista floral (Luiz). L’un nascut als Urals –autoanomenat «hiperbori»– i l’altre brasiler, concretament paulistà. Estaven a punt de fer “ablucions” (rentar per a purificar)  El cas és que nosaltres portàvem 12 garrafes per a omplir (96 litres en total) i hem estat dues hores xerrant amb ells, fins que s’ha fet fosc. L’ablució l’he acabat fent jo –més aviat un «bateig»– amb l’aigua pura i freda de la font, que Alexander, talment un Joan Baptista, m’ha llençat per sobre del cap amb uns cubells que tenia preparats... Aquesta trobada ha sigut un veritable regal del cel, o de la Mare Terra, de la qual brolla l’aigua sagrada, de les entranyes de la Serra Vertadera, sota el castell del Graal.  El neocàtars, deixebles de Juan de San Grial, viuen en una comunitat al Pujolar, prop de La Valleta. Ja havia tingut contactes amb ells anteriorment, a més de llegir algun dels llibres d...

La sensació de tornar a marxar, el compte enrere dels dies que resten fins a tancar la porta definitivament i donar les claus.  10 dies. Sense comiats. Emportant-te les coses a poc a poc, els objectes que arrossegues per la vida, molts que no fas anar mai. Mudança. Potser la darrera, qui sap. N’has fet tantes... Si partim de la base que la teva vida no importa una merda a ningú (i que, en correspondència, a tu t’importen una merda les vides dels altres), que vagis o que vinguis, que et casis o et descasis, que estiguis sa i estalvi o malalt i arruïnat, tant se val, què importa? A qui interessa o afecta tret de a tu mateix? Per què ho hauries d’explicar?  L’albada s’obre pas horitzó enllà. Són les 6:21. És una aurèola taronja que creix mentre el vent sacseja els pins. Encara estiu, un estiu atípic, ple de turistes que omplen els pàrquings i el clavegueram; atípic perquè t’has banyat al mar comptades vegades i has palejat poquíssim. Només treball relacionat amb la nova casa, mol...

Es tracta d’escapar de la rutina, dels hàbits quotidians, del paisatge massa vist i dels plaers previsibles. Es tracta de sortir del marc conegut i controlat per a lliurar-se a l’aventura, a la novetat, si més no al canvi.  Una vida monòtona i avorrida no és desitjable. Qui la vulgui, allà ell. No pas jo. Ni gàbies d’or ni ensopiment. M’estimo més el risc de llençar-me al desconegut.  Hi ha un anhel, un impuls, un esperit que no ens deixa reposar en cap conquesta, que ens esperona cap a noves dimensions per a explorar. És la nostra essència profunda, nòmada, llibertària.  No té fi, aquest camí que es fon amb l’horitzó a mesura que avancem. Mai hi ha un «prou» que ens aturi.  És l’expansió de l’Energia, sempre limitada per la materialitat objectual dins un espai i un temps determinats. Som energèticament infinits, com immortal és l’Ànima.  Per això fugim. Res no ens satisfà definitivament. Sempre aspirem a Lo Altre, a Lo Nou, a Lo Que Encara No És, la realització...

Primera setmana d’agost, el mes més horrorós, ple de gent, o sigui, de soroll i vulgaritat. Música nefasta, inoïble. Platges a petar. Trànsit infernal. Impossible aparcar. El proper agost no serem aquí, t’ho ben asseguro.  Cada dia noves passes. Avui dues: el granit Zimbawe i el primer melonet groc. Demà caiac!

Bufa i rebufa la tramuntana enmig de la nit xafogosa. No puc dormir. Les estrelles brillen allà dalt. Canten els grills a prop. Tu dorms. Sóc a la terrassa.  Les coses avancen lentament. Que avancin és un miracle. Hi haurà un dia que tot estarà enllestit i net. Aquell dia podrem jeure a la gandula. Mentrestant treballem, les hores són de mantega.  Ho van intentar sempre: domesticar-me. Van voler suprimir o apaivagar la meva part rebel i salvatge. Un fracàs. Ni els pares ni l’escola, ni les autoritats diverses, tots van fracassar.  Hi ha un impuls cap a la llibertat, un esperit indomable, que no pot ser sufocat de cap manera. Les dones també van provar de calmar la meva rauxa, amb carícies i altres llaminadures. Pobrissones. Sempre acabava marxant, ho engegava tot a rodar... Costa acceptar la decadència, quan el temps s’escurça i l’energia fluixeja. No és només la pròstata atrotinada, sinó aquest escepticisme radical que em fa veure el món amb displicència, amb un total me...

La vida alternativa consisteix a ser tu mateix i a fer les coses creativament, malgrat les modes o els usos socials establerts. És senzill reproduir les pautes del ramat. El que costa és llaurar-se el propi camí contracorrent i entestar-se a seguir només allò que et dicta el teu criteri. Perquè es tracta de tenir criteri propi.  Detesto el turisme i tota la devastació que comporta: aglomeracions i l’apoteosi de la vulgaritat. Si visc en una zona turística és perquè sé que gaudiré 3/4 de l’any de certa solitud inenarrable. Quatre gats envoltats de cases buides. La delícia absoluta.  Tots els anys dedicats als llibres (comprar-los, llegir-los, escriure’ls, acumular-los) han passat a la història. No em queda ni el 10% de la immensa biblioteca que vaig tenir. No els trobo a faltar. L’intel·lectualisme i la literatura són com la realitat virtual, una forma d’escapar de la veritable realitat, que sempre ha de ser de primera mà, tangible. Les especulacions i els versos esdevenen ficc...

Que la vida són etapes, capítols, èpoques. Em queda un mes per a deixar Cap Ras. Per sort, no marxo gaire lluny. D’ençà que vaig arribar-hi (2015), aquest racó de món a l’altíssim Empordà, davant la Mar d’Amunt, ha sigut el meu paradís particular. Set anys molt intensos, entre les cales i el bosc, camí de ronda amunt i avall, envoltat de fustes i pedres, bressolat per la Sagrada Tramuntana, confegint vivències i textos, rodant pel món, cercant estrelles de mar, empaitant els somnis més agosarats... No em puc queixar, no m’hauria de queixar. Mai he tingut tant sense posseir res. L’univers em regala cada dia la seva abundància, malgrat la mesquinesa humana. Des que va aparéixer Ella, les hores són més tendres, més amoroses. Ella és l’Àngel que m’amoixa amb ales de seda. Més enllà de la materialitat, rebo la benedicció intangible dels déus, conscient que no és pas pels meus mèrits, mai ho ha sigut... Una nova albada. Una nova llar davant el mar. Un hort. Ella. Què més podria demanar? Més ...

Hi ha d’haver un abandonament, com quan entres al mar i et deixes endur per les onades, en el bressoleig del corrent, surant com una fulla ingràvida. La ment ja no controla, no calen paraules. Ets simplement una part del Tot: aigua amb l’aigua, vent amb el vent, arbre o terra, branca o arrel, en la fusió absoluta, despersonalitzant-te. L’ego desapareix. Retrobes el fil daurat que t’uneix a l’Essència, aquest Silenci Sagrat que revela el Misteri d’Estar Aquí Ara. Respirant, bategant, amb totes les estrelles allà dalt, embolcallant-te. Ja no ets cap subjecte, cap individu. Ja no jutges. Amb els ulls tancats sents que l’Ànima s’expandeix sense límits, i voles més enllà de la pell i dels confins de l’Horitzó visible. Quan tothom dorm, tu despertes i t’enlaires cap allò inconcret i desconegut. T’endinses al bosc dels mil corriols amagats, sense cercar res, caminant passa a passa, entre els ocells que refilen i la flaire dels pins. Fora del temps (3:33) 

Si la teva vida és prou interessant, per què hauries de preocupar-te per la vida dels altres? Què coi t’importen els altres?  Per què hauries d’escriure, per exemple? Quin sentit té escriure si no és per a ser llegit? I per què suposes que val la pena ser llegit o que allò que escrius pot interessar a algú?  A qui podia interessar que jo passés 6 mesos de la meva vida a Mahattan? Per què em vaig escarrassar a escriure 100 textos d’un dietari novaiorquès ? Per la mateixa regla de 3: A qui podria interessar la història d’amor entre l’Eva i jo? I en vaig fer un llibre de 500 pàgines! (Que ningú ha llegit, esclar) https://www.bubok.es/libros/268500/EVAiTON

Totes les vides són buides, totes destinades a morir. La gràcia està si podem aconseguir una certa plenitud vital, omplint de sentit l’existència amb activitats o entreteniments diversos, mentre ajornem al màxim la mort.  De seguida te n’adones de quines són les persones més buides amb les vides més buides. Són les que més necessiten abocar-se a l’exterior, a la vida social, les que tenen més dependència del proïsme i/o dels mass media.  Després hi ha els que emprenyen, els problemàtics, aquells que –per a fugir de la seva inanitat insondable– es dediquen a fotre als altres, als veïns, a la família, als companys de feina...

Avui he escrit això a Twitter : «Vaig estar uns anys engalipada amb el miratge independentista. Quan tot se’n va anar en orris, me’n vaig anar a viure a Manhattan. Vaig tornar enmig de la farsa covidiana. Ara visc retirada a l’altíssim Empordà, em cago en els polítics i faig un hort de puta mare. El món s’acaba. Vull dir el món que coneixíem, el capitalisme salvatge globalista, que ha col·lapsat perquè estava basat en l’especulació financera i en el colonialisme manu militari, però tot té un límit, i els imperis decauen... El meu consell (epicuri): fuig de la ciutat, passa de la política, crea el teu jardí-hort, envolta’t d’amistat (filía) i cerca el plaer intel·ligentment Si pots tenir vistes al mar millor» He fet una síntesi dels darrers anys, els millors de la meva vida, sobretot a partir de 2009, quina dècada prodigiosa!  Gaudeixo de vistes al mar d’ençà el 2015. La Mar d’Amunt no és l’Empordà. No ho és perquè geogràficament hi ha una barrera: la serra de Verdera. A partir del ...

Potser el meu pitjor defecte és la impaciència: voler el resultat de seguida, ser incapaç de gaudir del procés...  De fet, en tinc una bona pila, de defectes, a banda de l’atabalament i les presses.  Detesto la paraula «demà», sóc presentista. Sempre penso que demà estaré mort i, si no ho faig avui, hauré perdut l’oportunitat. El cas és que l’endemà encara sóc viu, ja veus... Hi ha tres coses que m’entusiasmen, i les tres tenen a veure amb el menjar: menjar cony, menjar cireres i menjar xocolata. L’ordre dels factors no altera el producte.  Abans m’agradava escriure. Ho tinc molt deixat.  Com que el món s’acaba, em prenc aquest istiu com el darrer. Si llencen un mísil no m’enxamparà, procuro evitar les ciutats. Si baixen els extraterrestres, els aniré a buscar. La curiositat és un altre defecte que tinc.  Les dones sempre s’han enamorat de la meva Energia. Després, quan han intentat entomar-la, no han reeixit, han fracassat. Com les lluernes amb la llum, han aca...

Volien abatre’m de males maneres, deixar-me malferit, en prostració horitzontal, fet un ninot inservible, una pelleringa pseudohumana, un drap estripat i brut... Això volien, els malparits. I a fe de déu que van tenir-me uns dies cardat, sense energia (Què Sóc Jo, sinó? Energia Pura i Salvatge Sóc!) He ressuscitat de les meves cendres, he reviscolat i m’esquerat amb nova trempera, gana de fam i de cardamenta, com ha de ser la Salut Majúscula... Una mala bèstia indomable, asocial, geniüda, maldestra, intractable, esquerpa, i mil adjectius més, tots cantelluts i flonjos. Torno a la Batalla, a guanyar el meu Poder de cada dia, a ser Fort i a fer La Meva. No hi ha una altra sortida d’aquest laberint que guanyar totes les escomeses, ser el triomfador de la Guerra, el més valent i més temut. Aneu a la puta merda, melindrosos i envejosos, els que aneu a missa i doneu lliçons morals. Us detesto. Faré molta fressa i us amargaré la vida. Si aspireu a ser enemics, us en penedireu eternament. Així...

Esparvera assistir en directe al col·lapse de l’espècie humana, adonar-te que el sistema ha petat i que, cada dia que passa, les neurones estan més trinxades... No em fa por el Kaos que ve M’il·lusiona saber que estem més a prop de l’extinció, del tot merescuda Sabíem que el Kapitalisme Kriminal tenia els dies comptats perquè la globalització era insostenible i la hiper especulació financera un suïcidi (sense parlar de la Deutocràcia Cleptòmana Corrupta), però no vam preveure aquest Kaos Sistèmic –virus i guerres a banda– Ja fas hort? Algú va dir que després d’Auschwitz ja no es podia fer poesia... I què es pot fer després del Covid i Zelensky?  Abandonar la literatura i el món, ser tu mateix, en la teva llibertat natural i pura, fins on puguis

La mar en profunda calma Dormen els dofins, no pas jo Pleniluni abrusador El cos és un artefacte fràgil Sort en tenim, de les ales etèries Que ens eleven fins al blau més nítid Feia segles que no escrivia un poema Suposant que això sigui un poema La mar en profunda calma Tard o d’hora morirem tots Amb més o menys escarafalls Tenim una sola vida: aquesta! I és immoral no gaudir-la a fons perpetrant els somnis més salvatges

Fa massa temps que no escric. Faig treballs manuals: tallar canyes, picar rajoles, plantar tomateres, etc. Em canso les mans i els braços, m’allunyo de qualsevol indici d’intel·lectualitat. No escriure és la manera de salvar-me. Ara. Abans era escrivint, com em salvava, o això creia. Grafoteràpia, incontinència verbal, sobretot via Twitter. Finito.  La Puta Farsa Covidiana ho ha canviat tot. Les poques neurones que quedaven han estat trinxades, socarrimades pel terrorisme mediàtic. Aquesta lamentable operació manipuladora que hem patit ha deixat tothom tocat, i els psiquiatres tenen feina per a segles. Per això he deixat d’escriure. No hi ha ningú que pugui llegir-me en condicions. M’allunyo, per tant, em separo de la plaga humana, del ramat cec condemnat a l’escorxador. No en vull saber res, ni ensumar-lo. Em retiro al meu jardí, al meu hortet. Ja s’ho faran. No puc anar d’enrabiada en enrabiada, perjudicant la meva salut.  Si fos possible, cercaria un indret més remot, més i...

Desdibuixo les passes, les empremtes, totes les ombres digitals que han virtualitzat la meva existència aquests darrers lustres. Recordo l'any 2004, aquell primer blog anomenat Tros de Quòniam ... Abans de crear el meu primer Hotmail ( ibis_tau@hotmail.com ) vaig protestar vehementment a la feina, renegant de les "noves tecnologies" com un ludita de pro. Va durar poc, la meva renuència. Després hi vaig caure de cinc grapes, esdevenint un bloguer addicte, teclamoll i polemista. Em vaig pujar al carro d'internet, de la "ciberliteratura" (sic), de les xarxes socials, etc. Blogs com aquest Entrellum i, darrerrament, la Vogel,  l'avatar influencer a Twitter ( @VogelfreiCAT ) amb la qual, aprofitant l'embranzida indepe, vaig assolir els 30.000 followers. Ara en queden 24.000 i, d'ençà de la desfeta indepe, s'arrossega com una "negacionista" repatània, contracovidiana recalcitrant, sempre defensora de l'anarcoindividualisme, fent honor...

La mar esvalotada s’engull la sorra de la platja. Tota la nit bramant. S’acaba octubre. Els somnis s’encongeixen amb una espècie de letargia.  Cada cop escric menys. No em cal. Les coses ja estan dites. La humanitat no té remei. Els anys que ens resten hem de ser feliços. Malgrat tot. Aprofitant les ullades de sol. Esquivant els obstacles. Saltant les tanques. Perpetrant la sagrada llibertat.  No hem vingut a queixar-nos, a rondinar, a ser víctimes ni perdedors. Hem vingut a conquerir territoris íntims, a guanyar l’espai i el temps que són nostres, privadíssims. Hem vingut a crear, a materialitzar aquest impuls primigeni, a espiritualitzar la rauxa animal. Tot és misteri: el que som, el que fem, el que tenim, el que esperem, la ment, el sentiment, la passió, l’horitzó, la bellesa, la veritat, la bondat, l’amor... La mar que no s’atura amb les seves onades tèrboles, potents. Escumalls que rodolen i espeteguen contra les roques. La boirina que amaga el Cap de Venus. Som eterns. ...

Te n’adones que la vida és curta, que s’escurça cada dia: l’estiu ha passat, les pluges anuncien la tardor imminent, deixaràs les sandàlies a l’armari, et tornaràs a posar calçotets, sortiran els bolets, l’aigua del mar es va refredant... Has tingut una vida plena. Ara més que mai. Voldries poder allargar-la al màxim. En part depèn de tu, però hi ha factors que no controles. La salut, els diners, l’amor, allò que omple de sentit les hores del dia, les circumstàncies del món, que darrerament ha embogit... Com ser feliç dins el Titànic que s’enfonsa? Com ser feliç enmig de la guerra? Com ser feliç quan la tempesta no afluixa i el cel és cada cop més fosc?  Es tracta de crear el que vols, de decidir que, malgrat tot, hi ha camí, hi ha futur. Tots els obstacles poden ser reptes. Ho han de ser.  També era difícil la situació –tu a Manhattan i jo aquí– quan ens vam conéixer la primavera de 2019, i ara vivim davant el mar i estem les 24 hores junts. Per què hauríem de ser pessimistes...

A mesura que et fas gran valores més el que tens –sobretot salut– i et tornes més contemplatiu que actiu, menys aventurer...  Tanmateix estem esperant amb candeletes el vehicle que ens permetrà una llibertat de moviments encara més ampla i llarga, més profunda...  La llibertat és això: moure’s, anar i venir, entrar i sortir, expressar-te, que et deixin en pau... El covidianisme (terrorisme mediàtic, censura, confinaments, morrions, distàncies, inoculacions...) ha ferit de mort l’estil de vida occidental, els valors liberals, allò que ens havia permès ser feliços les darreres dècades... No les tenim totes, sobre el futur immediat. Les suposades “pandèmies” i el suposat “canvi climàtic” serviran d’excusa per a perpetrar qualsevol totalitarisme. Ja ho hem patit i sembla que ha funcionat. Veurem com evoluciona tot plegat... Setembre estiuenc, agradós, suau. Han marxat els turistes i retorna aquella calma preciosa, amb el carrer buit de cotxes, les platges desertes, les figues madu...

Ens hem passat la vida deixant rastres, petjades, textos... Analògics i digitals, sobretot digitals darrerament, a través dels heterònims...  Què són, les xarxes socials? A qui serveixen? Per què aquesta necessitat de ser identificat, de cridar l’atenció i fer-se veure?  No n’hi ha prou amb ser, sinó que cal dir qui ets, dir què fas, deixar empremtes, fotografies, videos, piulades, donar la teva opinió... El savi no deixa petjades, viu ocult, discretament, no es fica en problemes, no busca brega, no s’exposa... Aviat no podrem sortir de casa sense QR, ni comprar al súper, ni viatjar ni res... Què se suposa que ha de fer l’home savi? Què ens indica la intel·ligència?  O ets un insider o ets un outsider. Si no surts del sistema, has de seguir unes normes imposades pel poder. Per escapolir-te’n has de ser capaç d’una autosuficiència difícil d’assolir. El terme mig resulta complicat: una cama dins i l’altra fora... No n’hi ha prou amb no tenir TV i reduir la teva vida social ...

És urgent que s’acabi l’agost, que els turistes se’n tornin al seu cau metropolità, que recuperem la pau i la solitud al carrer, a la platja... La plandèmia fa figa arreu, els inoculats entabanats, les notícies absurdes, els polítics comissionistes desorientats, els mengeles inquisidors a sou de la Màfia desesperats, peneta grossa, la societat de zombis que ens ha quedat, aquest totalitarisme de fireta amb QR i morrió, peneta gran. Suposant que hi hagi futur, serà fora i lluny de la TV i de les urbs, lluny i fora d’aquest experiment social lliberticida, fugint d’aquesta dictadura confinadora i inoculadora. Ben lluny. No en vull saber res, de la vostra histèria col·lectiva de resultes del terrorisme mediàtic induït amb xifres manipulades i tendencioses. Des del minut zero vaig intuir que tot era mentida. El temps m’ha donat la raó. El discurs hegemònic del dogma oficial, el no-pensament únic, la mera obediència irracional, un atemptat contra el sentit comú que no s’aguanta ni amb pinces...