Ibanyes (2)

Placa d'una plaça de la ciutat de València

Sembla ser que el post onomàstic d'abans d'ahir ha aixecat polseguera... Saül Gordillo, per exemple, dóna per fet que em canviaré el cognom. Jo acabava el post dient que m'ho rumiaré amb calma, res més.

A banda del Saül, se n'han fet ressò d'altres. Al blog Criterio m'han dedicat un post, on també donen per fet que aviat el meu cognom serà Ibanyes. El més interessant i vomitiu del post són els comentaris d'alguns capsigranys els quals fan brometa fàcil amb el Banyes = Cuernos, etc. Són aquests individus els que, amb el seu tarannà i capteniment, ens obliguen a radicalitzar-nos cada dia més.

L'altre dia, al blog de JPQ, feia la distinció entre un espanyol i un espanyolista. Jo no tinc res contra els espanyols de bona voluntat, però no suporto els putos espanyolistes que ens volen fer combregar amb rodes de molí, les seves rodes de sempre d'ençà de 1714. Aquesta és la data clau per entendre tota la polèmica de l'Ibanyes. Així ho explica un dels comentaristes més entenimentats:

Vuestra ignorancia también es muy grande.

Los apellidos y los nombres de lugar durante siglos se escribieron con distintas grafias al no tener una normativa establecida en el catalán.

Con el Decreto de Nueva Planta se impuso que todos los archivos (civiles y eclesiásticos) fueran escritos exclusivamente en castellano, y prohibido el uso del catalán (quien sea usuario de archivos públicos verá que a partir de un cierto momento entre finales del s XVIII y principios del s XIX) el catalán desaparece por completo.

Y con la imposición del castellano se fijaron los apellidos de la población con lo cual es fácil encontrar casos en que la grafía usada es la castellana, que era la habitual de los funcionarios que censaban la población.

Con la aprobación de las normas que fijó Pompeu Fabra, se produce un proceso de normalización que se vió violentamente truncado en la Guerra Civil.
Joan Corominas, en sus monumentales estudios del catalán y del castellano fijó el origen correcto de las palabras, y su grafia correcta.

Es fácil ver Puchol por Pujol.
O el Artigas que escribes en Badalona correctamente escrito como Artigues.
El apellido Boj o Boix, o el Peris, Llopis o Gomis que son la versión catalana (y antiquísima) del Pérez, López o Gómez.
Hay apellidos que sólo llevan una "s", o les falta una "t". Otros usan la ñ como Baleñà y que hacen referencia al pueblo d'Hostalets de Balenyà.

Y podría continuar con muchos ejemplos.
Muchos apellidos que pasan por castellanos son de origen vasco (García, el más extendido en España por ejemplo) y lo que se permite no es falsear la realidad sino escribir correctamente el apellido.
He leído el artículo de Ibáñez, y en el 1263 ya habían "Ibanyes" en documentos escritos en catalán.

Hay idiomas como el alemán que periódicamente revisan las normas ortográficas y no tienen ningún problema en actualizarlas y simplificarlas.

Que problema hay en corregir un apellido si hace un par de siglos fue mal escrito por un funcionario que no entendía lo que le decían?

A través de Ellis Island llegaron millones de Europeos a Estados Unidos. Los funcionarios que los registraban no entendían la mayoría de las lenguas que hablaban los recien llegados, con lo cual la mayoría de los recien llegados quedaron registrados con el nombre que escribió el funcionario, no el real.

Aquí està el quid de la qüestió. Jo he deixat aquest comentari més avall:

En primer lloc, agraeixo la publicitat gratuïta que em feu, ni que sigui per a criticar-me i menystenir-me.

En segon lloc, dir que resulta molt fàcil caure en la brometa del "banyes = cuernos", un humor molt espanyol, sí senyor.

Tercer. Us aniria bé de llegir i rellegir el comentari anterior on s'explica que va ser el Decret de Nova Planta (1714), obra del borbó Felip V, el que va castellanitzar "per decret" el meu cognom i tots els altres. Jo m'he entretingut a buscar els precedents i he trobat el meu cognom amb grafia catalana (Ibanyes, Ivanyes, Ybanyes) en nombrosos documents anteriors (des de 1263 fins a 1714). La grafia castellana d'Ibáñez en l'àmbit dels Països Catalans només apareix després de 1714.

Quart. Aleshores, amb aquest fonament documental i historiogràfic, ¿quin mal hi hauria en (re)catalanitzar un cognom d'origen basc que fa 300 anys va ser castellanitzat per decret? On està el problema?

Espero arguments de pes, i no pas brometes puerils.

Gràcies.

Les coses es van aclarint a poc a poc. Suposo que la polèmica continuarà... Agrairé totes les vostres opinions, sempre que siguin respectuoses.

(18:26) Segueixo esperant arguments seriosos i només em trobo bajanades i tòpics. Només demano que algú m'expliqui per què he trobat documents del segle XIII, XIV, XV, XVI i XVII en els qual apareix Ivanyes, Ibanyes, Ybanyes, Yvanyes... i, en canvi, a partir de 1714, aquestes grafies desapareixen "per art de màgia" (o sigui, per decret) i es generalitza l'ús de la grafia Ibáñez, fins al punt de què avui dia és molt difícil trobar un Ibanyes (només en consten 3 a tota Catalunya).

Viquipèdia: El Decrets de Nova Planta, suposaren la mort jurídica del nostre país com a entitat amb personalitat pròpia perquè quedà subsumit dins el maremàgnum castellanitzador, i provocaren l'afebliment de la consciència nacional. Tanmateix, no només s'aconseguí la desaparició de les estructures polítiques peculiars i pròpies d'aquest país, sinó que començà la batalla política contra el català a tots els nivells, sense oblidar l'Església, la qual va arribar al sinistre que ja el 1730 l'arquebisbe Mayoral ordenà als seus rectors que castellanitzaren noms i cognoms als registres parroquials.

"Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

Ibanyes (1)