-Vol ser escriptor? -diu.
-Escric cada dia. No sé si sóc escriptor.-Entesos. Té dues opcions: pot usar l'alfabet a plena llum, redactar articles, intervius, ressenyes, cròniques, etc., o pot, en canvi, fer literatura. Si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou, no hi ha literatura.Els punts negres d'Escriptor s'han dilatat. Potser també els meus, a mesura que m'habitue a la fosca i que la fosca em sembla llum.
Ulls dilatats per a veure, per a fer literatura?
M'aturo. Rellegeixo el fragment vàries vegades... La llum, el pou, la fosca... Escriure en una certa penombra... Aquesta és la idea d'Entrellum... on escric cada dia a plena llum... gargotejant ombres...
Segons Escriptor, això no és fer literatura. Una cosa és bloguejar i una altra fer literatura. Si volgués realment fer literatura hauria de deixar el blog i entaforar-me dins un pou... quina metàfora, la del pou!... Com si Plató em digués: torna al fons de la caverna, amic, si vols veure la veritable realitat...
Fragment inquietant. Fóra perfecte com a post postrem, últim post de comiat: "Deixo el blog per a dedicar-me a la veritable literatura..." Quina temptació! Amagar-se, empouar-se, retirar-se de l'aparador catosfèric per a esdevenir Escriptor en majúscules... creador de Literatura en majúscules... i no aquest mamarratxo que embruta pantalles amb aquesta merdeta de textos postejats...
A la pàgina 154 retrobem el pou:És a dir, el pou pot esperar... The blog must go on...
NM: El llibre de Baixauli fluixeja pertot. 239 pàgines que podrien ser perfectament 139. O 39. A penes he fet anar el retolador de subratllar. Mal senyal. Una altra novel·leta sobrevalorada. No suporto les inversemblances literàries ni els realismes màgics forçats. És del tot inversemblant que el relat SAVIESA (de 19 pàgines!) estigui escrit a la paret del far abandonat d'Estaca de Bares i el paio el pugui copiar en una hora... Encara més inversemblant és que, amb només tres quarts d'hora, un nen negre de vuit anys escrigui un relat (ÈXODE) de 6 pàgines a la sala d'espera d'un dentista vienès... Una cosa es la ficció i una altra el deliri. El lector no és un idiota capaç d'empassar-se qualsevol bajanada. Sense parlar de la caòtica nòmina de personatges que, al final, acaben confonent-se els uns amb els altres en una orgia narrativa infumable (les pàgines amb fons negre són com els blogs amb fons negre: vade retro). Ah, i la morbosa foto de l'albat de la pàgina 83 se la podia haver estalviat... Quin mal gust!
Segons Escriptor, això no és fer literatura. Una cosa és bloguejar i una altra fer literatura. Si volgués realment fer literatura hauria de deixar el blog i entaforar-me dins un pou... quina metàfora, la del pou!... Com si Plató em digués: torna al fons de la caverna, amic, si vols veure la veritable realitat...
Fragment inquietant. Fóra perfecte com a post postrem, últim post de comiat: "Deixo el blog per a dedicar-me a la veritable literatura..." Quina temptació! Amagar-se, empouar-se, retirar-se de l'aparador catosfèric per a esdevenir Escriptor en majúscules... creador de Literatura en majúscules... i no aquest mamarratxo que embruta pantalles amb aquesta merdeta de textos postejats...
A la pàgina 154 retrobem el pou:
No habite en el pou, de moment. El visite, el freqüente, m'hi aboque per extraure'n llum. No m'hi instal·le, però. Com Rembrandt, vull avançar en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Si aquest camí porta al fons del pou, faré del fons del pou casa meva.
NM: El llibre de Baixauli fluixeja pertot. 239 pàgines que podrien ser perfectament 139. O 39. A penes he fet anar el retolador de subratllar. Mal senyal. Una altra novel·leta sobrevalorada. No suporto les inversemblances literàries ni els realismes màgics forçats. És del tot inversemblant que el relat SAVIESA (de 19 pàgines!) estigui escrit a la paret del far abandonat d'Estaca de Bares i el paio el pugui copiar en una hora... Encara més inversemblant és que, amb només tres quarts d'hora, un nen negre de vuit anys escrigui un relat (ÈXODE) de 6 pàgines a la sala d'espera d'un dentista vienès... Una cosa es la ficció i una altra el deliri. El lector no és un idiota capaç d'empassar-se qualsevol bajanada. Sense parlar de la caòtica nòmina de personatges que, al final, acaben confonent-se els uns amb els altres en una orgia narrativa infumable (les pàgines amb fons negre són com els blogs amb fons negre: vade retro). Ah, i la morbosa foto de l'albat de la pàgina 83 se la podia haver estalviat... Quin mal gust!
Comentaris
No coincido contigo en lo de la verosimilitud, no me parece necesaria en literatura. Por otra parte, el pozo me recordó a Murakami... del pozo salimos con una visión distinta del mundo que nos permite describirlo de otra manera... tal vez sea eso la literatura.
Un saludo
Sobre la verosimilitud en literatura: la realidad a menudo también es inverosímil.
MI PROBLEMA ES QUE CADA VEZ SOY MENOS NOVELERO. Las últimas novelas que he leído me han decepcionado. Las veo demasiado artificiales. El artefacto narrativo se me cae de las manos. Por eso gozo con el blog, el dietario, més fresco, más natural, más espontáneo, más efímero, más todo... MÁS AUTÉNTICO.
En tot cas, gràcies per les felicitacions...
Una gran novel.la, i tant que sí, perquè és arriscada, llàstima del final on l'autor, en la meva opinió fa un pas enrera i no s'atreveix a fer e sal a l'abisme de la desaparició. La figura simbòlica de la nena que rescata e llibre és un desencert t´pic de novel.la juvenil o de happy end.
Fa poc reconeixia vostè mateix que Vila-Matas era un dels seus referents. Per què ho és? Expliqui-m'ho, si és tan amable. Jo no el veig per enlloc.
Mireu, jo de novel·les i relats no entenc massa: però crec que la versemblança només pot ser un punt feble d'una història que pretenga ser versemblant, i aquest no és el cas. Un pot no creure's una novel·la d'espies, però "creure" o "no creure" és quelcom fóra de lloc quan el que tenim davant és la història fantàstica del dietarista compulsiu. Puc dir que la lectura ha pagat la pena, i crec que en altres mans una narració amb aquestes metes hagués naufragat per complet. Si en algun aspecte crec que la novel·la s'ha "sobrevalorat" comprensiblement ha estat en el raonable tractament de favor que ha rebut a la blogosfera una història amb què en el fons molts "bloggers" poden identificar-se amb molta facilitat - però que probablement decebrà tot aquell qui espere quelcom menys fantàstic, menys centrat en l'acte mateix de l'escriptura i més en la reconstrucció d'un món, d'unes relacions, d'uns personatges. Però aquesta és una objecció que puc imaginar en boca d'un altre, no de la meua, que m'ho he passat d'alló més bé llegint-la.
En qualsevol cas, gràcies per "engrescar-nos": aquesta és una funció que els dietaris "d'abans" difícilment podien complir...
Val, ja m'ho has dit tot.
Cau al POU i deixa de fer post sempre amb frases o paraules autopromocionan-te.
El dijous 17 de gener aniré a l'Octubre ací:
http://www.octubre.cat/activ_fitxa.php?id_activitat=435
A una conversa sobre les fronteres de la novel·la amb Baixauli i altres.
Un lector.
Tem que vostè no ha llegit bé L'home manuscrit, o que no l'ha entès. La història és: un home, assegut davant un mirall, reinventa el seu passat, canviant la seua trajectòria en moments crucials en què es va equivocar (Els llibres), després imagina que es troba i dialoga amb aquest nou individu sorgit del seu passat reformat (L'espill). A partir d'aquí imagina un possible futur seu i de la seua obra (La casa i L'asfalt). És a dir: no hi ha cap acció real, tot ocorre a la ment del protagonista i per tant és imaginari.
A què ve això d'exigir-li, al que passa pel cap del protagonista (sigi boig o no), un hiperrealisme de comptable. Trobe que el seu, Sr Ibáñez, és un argument de pescater (i perdone), excessivament prosaïc.
Té un mèrit immens convertir aquesta història tan poc comercial en un llibre que es llegeix amb plaer i amb emoció.
Vostè té tot el dret a opinar distint sobre l'escriptura que J. Palàcios, l'Escriptor que Baixauli homenatja al fragment que vostè cita, i viceversa. Totes dues opcions són igual de vàlides. Palàcios encara escriu amb llapis, ignora els ordinadors. Què n'hem de fer?
I allò d'apel·lar al "bon gust"? En ple segle XXI?
Precisament el que més m'ha impressionat han estat les escenes de morts i l'albat en particular.
Una darrera cosa: no estic amb Subal ni amb Portnoy en el tema del final. A mi m'ha fascinat. Happy end? "Cursi"? Com a molt, una espurna d'esperança, en una novel·la que està plena d'angoixa existencial.
Vol un argument sobre la qualitat de L'home manuscrit? Autors que l'han elogiada: J.Guillamon, J.Garí, I. Aragay, R. M. Piñol, J. Llavina, X. Cortadellas, I. Franch, J. Capdevila, J. J. Isern, Jaume Cabré, E. Ramírez, X. Espinós, J. de Jòdar, Isabel-Clara Simó, J. F. Mira, S. Vendrell, S. Alzamora, P. Calonge, B. Fiol, V. Pagés Jordà, M.Reyes, F. Calafat, Martí Domínguez, V. Usó, S. Sostres, Vicent Alonso i una caterva de blogaires. Quasi tot consultable amb el google.
Perdone l'excès. A vostè se li ha entravessat el llibre (i en té tot el dret), però a mi m'ha entusiasmat, i el seu comentari, falt d'arguments literaris, m'ha posat les piles.
Llarga vida al seu blog!
1- No suporto que m'expliquin una novel·la quan me l'he llegida.
2- ¿Què té vostè contra els peixaters? Ho dic perquè jo tinc família que ho són i em mereixen tot el respecte, ells i els seus arguments.
3- ¿Suggereix vostè que el "bon gust" ja no s'estila al segle XXI?
4- La llarga llista de noms que copia, ¿què són, un argument d'autoritat? És que jo aquests noms me'ls paso per l'entrecuix, sap, sobretot alguns...
5- Té raó, el llibre se m'ha entravessat, sobretot perquè n'havia sentit a parlar MASSA bé i, en llegir-lo, he comprovat que no n'hi ha per a tant. M'alegro que vostè hi estigui fascinada i el defensi, té tot el seu dret.
6- Aquest blog durarà el que hagi de durar. Últimament tinc la impressió de què ja dura massa...
Gràcies per participar.
Salva Pérez.