A l'hora de guàrdia em toca substituir una professora d'anglès a la biblioteca-2. És un 2n d'ESO. La sala té una dotzena d'ordinadors, però la meitat no funcionen. Els alumnes són d'origen variat: cinc marroquins, una equatoriana, un colombià, una negreta de Guinea... i la resta autòctons. De les tres noies musulmanes, n'hi ha dues que porten mocador al cap i una altra que no. La que ensenya els cabells és més xerraire i se m'acosta. Li demano que m'expliqui per què ella no duu el xal com les altres. Em respon que ella no el porta perquè no vol, però que s'està plantejant de posar-se'l. Diu que sa mare el porta, i que al Marroc, com aquí, hi ha dones musulmanes que el porten i dones que no; el que passa és que les dones que no el porten són mal vistes. Em confessa que ella se sent "rara" sense mocador perquè la majoria de les seves amigues (que són musulmanes) el porten. Una de les alumnes que porten mocador (un mocador negre que li tapa el coll i la cabellera deixant-li al descobert només la cara pàl·lida) s'afegeix a la tertúlia. Entre elles parlen berber. Li demano per què ella porta el xal, i em diu que així els homes la respecten més; que és símbol de religiositat i de què la dona no és un objecte; que un home s'estimarà més casar-se amb una dona que dugui el xal que amb una que no el dugui; que el cabell només el pot veure el marit, i que a casa seva no se'l posa. Em pregunta si he llegit l'Alcorà. Li dic que sí, sencer. Jo no paro de fer preguntes. Passem al tema del matrimoni. ¿Us podeu casar amb qui vulgueu? La que no duu mocador somriu i em diu que els seus pares li han buscat un promès del Marroc, més gran que ella i amb diners, però que a ella no li fa el pes. ¿I doncs? Ella diu que està enamorada d'un noi marroquí de la seva edat que viu aquí, al mateix poble, però que els seus pares encara no en saben res. Li demano si es veuen. Em diu que sovint. ¿I feu res? Ella em diu que no, ni un petó. ¿I la maneta? Manetes sí, fa ella, sense deixar de somriure. Té una bellesa semítica i un nom preciós, tan preciós com el seu somrís innocent. Sona el timbre que anuncia el final de "la classe". Em sap greu, perquè encara tenia preguntes al pap... Aquesta hora he après en comptes d'ensenyar. Al·là és gran i misericordiós!A l'hora de guàrdia em toca substituir una professora d'anglès a la biblioteca-2. És un 2n d'ESO. La sala té una dotzena d'ordinadors, però la meitat no funcionen. Els alumnes són d'origen variat: cinc marroquins, una equatoriana, un colombià, una negreta de Guinea... i la resta autòctons. De les tres noies musulmanes, n'hi ha dues que porten mocador al cap i una altra que no. La que ensenya els cabells és més xerraire i se m'acosta. Li demano que m'expliqui per què ella no duu el xal com les altres. Em respon que ella no el porta perquè no vol, però que s'està plantejant de posar-se'l. Diu que sa mare el porta, i que al Marroc, com aquí, hi ha dones musulmanes que el porten i dones que no; el que passa és que les dones que no el porten són mal vistes. Em confessa que ella se sent "rara" sense mocador perquè la majoria de les seves amigues (que són musulmanes) el porten. Una de les alumnes que porten mocador (un mocador negre que li tapa el coll i la cabellera deixant-li al descobert només la cara pàl·lida) s'afegeix a la tertúlia. Entre elles parlen berber. Li demano per què ella porta el xal, i em diu que així els homes la respecten més; que és símbol de religiositat i de què la dona no és un objecte; que un home s'estimarà més casar-se amb una dona que dugui el xal que amb una que no el dugui; que el cabell només el pot veure el marit, i que a casa seva no se'l posa. Em pregunta si he llegit l'Alcorà. Li dic que sí, sencer. Jo no paro de fer preguntes. Passem al tema del matrimoni. ¿Us podeu casar amb qui vulgueu? La que no duu mocador somriu i em diu que els seus pares li han buscat un promès del Marroc, més gran que ella i amb diners, però que a ella no li fa el pes. ¿I doncs? Ella diu que està enamorada d'un noi marroquí de la seva edat que viu aquí, al mateix poble, però que els seus pares encara no en saben res. Li demano si es veuen. Em diu que sovint. ¿I feu res? Ella em diu que no, ni un petó. ¿I la maneta? Manetes sí, fa ella, sense deixar de somriure. Té una bellesa semítica i un nom preciós, tan preciós com el seu somrís innocent. Sona el timbre que anuncia el final de "la classe". Em sap greu, perquè encara tenia preguntes al pap... Aquesta hora he après en comptes d'ensenyar. Al·là és gran i misericordiós!
Comentaris
Vols que te la conte? Té suc.
El prozam no ha llegit ni Coran ni Biblia. Que has llegit rei? El codi da Vinci?
Generació de cretins. Ja us ho trobareu ja.
http://lapedraalatordera.blogspot.com/2007/01/etnocentrismes.html
Dit clarament: El món occidental tendeix a la "occidentalització" de la resta, és a dir, de les seves subjectives opinions envers l'altri, enlloc de veure les seves característiques des d'un punt més objectiu.
El diferent no ens ha de fer por, ans al contrari, hem de juntar camins per anar al mateix lloc.
La qüestió de les creences i les religions és molt més profunda del que aquí en poguem parlar, però si més no, sí que és respectable, ja que no compartible.
M'agradaria que tots plegats, de tant en quan, tinguéssim la mateixa actitud amb els misògins que la que aquí es mostra.